La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 6: La partida

El coronel convocà els notables de la ciutat per ensenyar-los el nou ull i
exposar-los els seus plans. Els prohoms li pregaren que pensés en els
riscos que comportava portar la Bufona tan a prop d’Ungula, però el
coronel es mostrà intractable com d’habitud:
- Els recordo que si algú entén de salvatges, aquest sóc jo! -digué
el coronel assenyalant-se la fletxa clavada al cap.
- Sí, és clar... -assentí un-. Però els salvatges d’Ungula no són els
mateixos que van assaltar Polseguera fa quinze anys. Per sort, d’aquests
ja no en queden: vostè i el coronel Tronat es van encarregar
d’exterminar-los pocs anys després de l’atac...
- En efecte: vam acabar amb tots els homes, les dones, els vells i
els infants. No en vam deixar ni un de dret!
- Sí, sí, i tots n’estem molt contents. Però els ungulats encara
remenen la cua. I si han resistit l’avenç de la civilització és perquè són
uns bàrbars de ca l’ample!
El coronel els digué que mai canviaria d’opinió, però puntualitzà
que no anava al país dels ungulats, sinó al lloc fronterer de Fort Pistraus.
Per tant, no calia que patissin:
- I sobretot: no vull veure ni una llàgrima!
Els notables van sortir plorant de la mansió, però un parell de
carrers enllà s’eixugaren discretament els ulls i xiuxiuejaren entre ells:
- Per fi ha arribat la nostra oportunitat...
Durant les hores següents, el coronel ultimà els preparatius de
l’expedició. Donà ordres d’armar una diligència on anirien la Bufona, la
Toia, i les provisions, i escollí la vintena de soldats que l’acompanyarien.
A les habitacions de dalt, mentrestant, la Bufona entaforava una
muntanya de vestits dins d’un cofre.
- Senyora -digué la Toia-, i si ens emportem cartes pel viatge?
- Si t’agrada jugar al solitari... Jo prefereixo endur-me una de les
meves novel·les d’amor.
- Quina llàstima que no sàpiga llegir... -mormolà la serventa.
- No et queixis tant i ajuda’m a tancar aquest cofre.
L’endemà, en el moment de la partida, la ciutat sencera sortí al
carrer per acomiadar-se de la Bufona amb aclamacions, confetti i
serpentines. El fet que la pubilla més important de la ciutat partís per
casar-se i iniciar una vida matrimonial en veïnatge amb els ungulats
omplia de congoixa les tietes i les àvies de l’indret, però com que la
partida d’una expedició era un esdeveniment força inaudit en la vida
monòtona de Polseguera, pràcticament tothom (fins i tot aquelles tietes i
àvies angoixades) s’hi abocà amb esperit festiu i jovial.
Encapçalant els expedicionaris hi havia el capità Esparverat. El gos
que havia aconseguit era un mastí bavós i entotsolat que alentia
enormement la marxa de la comitiva, i feia presagiar un viatge força més
llarg del que en realitat ja era.
Després del capità marxava el coronel a cavall i una columna de
deu soldats a peu. La diligència de les noies i de les provisions li anava
darrera, estirada per un sol cavall i secundada per deu soldats de peu
més que aprofitaven que el coronel no els veia per ensenyar els bíceps i
picar insistentment l’ullet a les dues ocupants del vehicle.
Els notables de la ciutat, per aconseguir que tot l’assumpte
tingués un aspecte prou pompós, esplomissaren per decret totes les
gallines de Polseguera (inclosa la d’en Pallús), i amb les plomes se’n feren
uns capells veritablement vistosos.
A més a més, tots els infants de menys de sis anys foren cridats a
cantar cançons patriòtiques al pas de la comitiva. Com que no havien
tingut temps per assajar-les, però, públic i expedicionaris s’hagueren de
conformar amb un repertori de cançons infantils clàssiques.
L’únic polsegós que no assistia a la desfilada era en Pallús Tortell.
Romania assegut en un tamboret davant de casa seva, acariciant la tuba
que tenia entre mans. La gallina sense plomes jeia fidelment als seus
peus, recollida sobre ella mateixa.
La pastisseria era l’última casa de la ciutat. Per allí passava el camí
que menava a les inhòspites terres de Fort Pistraus. Des de la porta
oberta de la casa, en Pallús veia com el camí es perdia en una llunyania
plena de misteris per descobrir.
La comitiva començà a sobrepassar la pastisseria: de primer, el
capità, i després, el coronel, els soldats i la diligència. En Pallús endevinà
la presència de la Bufona dins del vehicle i s’aixecà d’una revolada, amb
la tuba als braços. Els expedicionaris, avançant al ritme parsimoniós que
marcava el mastí del capità, s’allunyaven amb lentitud. Els darrers
soldats van superar el noi i un núvol de pols va embolcallar-lo. En Pallús
es deixà caure de genolls a terra. Aliens a les amenaces del coronel, els
llavis se li acostaren lentament a l’embocadura de la tuba. Un do greu i
prolongat emergí de l’instrument. Fou tan greu i prolongat que la pols
acabà per esvair-se. La Bufona, atreta per aquella nota tan profunda,
mirà per la finestreta del darrere i el veié, de genollons enmig del camí, amb
la tuba encarada al cel:
- Mira-te’l, el trompetista...
La comitiva s’allunyà inexorablement. El coronel sentí el do, pensà
que era un vaixell entrant a port i no li donà més importància. Un
pensament estrany, ja que Polseguera estava a més de mil quilòmetres
del mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)