La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 13: Ungula

La llarga serralada d’Ungula separava el país del ungulats dels dominis
de Fort Pistraus. Al vessant d’aquest, tot era pols i figueres de moro. Al
vessant unguleny, tot aigua i ufanor. Els arbres eren espessos en fullatge
i els rius generosos en cabal; i el refilar constant dels ocells que
anunciaven el nou dia donava fe de l’exuberància del paratge. La Bufona,
escortada pel comando de salvatges que l’havia raptada, mirava aquí i
allà amb atenció creixent.
Poc després de descendir de la serralada, van atènyer un poblat de
cabanes de fang. Alguns curiosos observaren la seva arribada. La Bufona
els saludà a la manera majestàtica, però ningú la va correspondre. Els
salvatges la conduïren a la cabana més gran de totes i la van fer entrar.
Ells, però, no hi feren cap, sinó que es dispersaren poblat enllà.
Per la porta entrava una llum escarida. No hi havia cap més
obertura. Un cop es va haver habituat a la foscor de la cabana, la Bufona
descobrí que no estava sola. Enmig de l’estança, assegut damunt del
llom d’un home a quatre grapes, hi havia un indígena magre i baixet.
Anava abillat amb un capell cerimonial guarnit amb motius vegetals que
li accentuava la llargada del rostre. Aquest capell era l’únic signe extern
que el diferenciava de la resta d’ungulats que havia vist fins llavors. Com
ells, vestia tan sols un tapall, que li deixava les cames i el tronc al
descobert.
- ...Bru? -preguntà la Bufona.
- No sóc en Bru -digué l’home assegut-. Sóc en Cru.
- Cru? Quina gràcia! S’assembla molt a Bru, el seu nom. Que hi té
res a veure?
- Sóc el seu pare.
- Per tant, si en Bru és el príncep dels ungulats, vostè és...
- El rei! Veig que estàs ben informada.
- Sí... Encara que si li he de ser franca, mai m’hagués imaginat que
els reis anessin despullats.
En Cru somrigué per sota el nas:
- Típic... Sempre penseu que tot ha de ser com a casa vostra...
- Quan podré veure’l, en Bru?
- Creieu que tothom ha de viure en ciutats -continuà en Cru-, tenir
diners i dormir en matalassos!
- On vol que dormim, sinó?
- A Ungula aprendràs un altre sistema de vida, i l’aprendràs des
de baix! Té -féu el rei mirant la porta-, aquí tenim en Bru.
La Bufona es girà cap a la porta amb les mans damunt del pit. En
Bru havia entrat a la cabana i avançava cap a ells. Era un jove baixet i
fibrós amb uns ulls negres i lluents. Quan va passar pel costat de la
Bufona, aquesta s’adonà que ni feia pudor ni tenia les ungles llargues, i
li dispensà un gran somriure. En Bru la ignorà per complet. Féu una lleu
genuflexió davant del seu pare i es reincorporà de seguida, llest per
rebre’n instruccions.
- Porta-la a l’unguludrumu -digué en Cru, i afegí, per a la Bufona-:
A partir d’ara, nena, consideraràs en Bru com una prolongació de la
meva autoritat i l’obeiràs en tot allò que et mani.
El rei creuà una cama per damunt de l’altra:
- I ara, retireu-vos, que tinc ganes de burxar-me el nas.
- Perdoni, majestat -digué la Bufona-: Abans voldria demanar-li un
petit favor: que li sabria greu segrestar també la meva serventa? Em seria
de molta ajuda, sap?
- Aquí la única serventa seràs tu! -exclamà en Bru de males
maneres-. Corre cap a l’unguludrumu!
En Bru s’abalançà cap a ella amb una mà aixecada. La Bufona,
sorpresa, arrencà a córrer i sortí de la cabana:
- Però què fas? -preguntà tot corrent.
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En veure’ls passar, d’altres ungulats s’afegien per uns moments a
la corredissa, tot cridant enjogassats:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En Bru féu córrer la Bufona fins a un racó del poblat, on hi van
arribar sols. La Bufona panteixava després de l’esforç:
- Teniu unes maneres... una mica brusques ...de fer la cort, per
aquí...
- Calla i mira -digué en Bru assenyalant més enllà d’ella amb el
mentó-: L’unguludrumu.
L’unguludrumu era un gran cobert fet de branques seques i sense
parets laterals. A sota hi tenia una rècula de poltrones alineades, en les
quals hi jeien tot d’ungulats ociosos i endormiscats. L’única ocupació
aparent que els entretenia era deixar-se créixer les ungles: les tenien tan
extenses que se’ls perllongaven fins molt més enllà dels dits, assolint
llargàries i alçades inaudites. Els metres i metres d’ungles retorçades
s’embullaven entre elles, tot formant estructures enrevessades enmig de
les quals seria molt fàcil quedar-s’hi atrapat.
- És fastigós! -exclamà la Bufona en veure-ho.
- Ah, sí? -saltà en Bru- Doncs vés-t’hi acostumant, perquè t’hi
passaràs tot el dia!
- Què?
- El que has sentit. T’ocuparàs de donar-los aigua i de péixer-los el
menjar. No veus que amb aquestes ungles no es poden valdre per ells
mateixos?
- Com? Però que no havíem de festejar, tu i jo?
- De què parles? Ni tan sols sé què vol dir, festejar.
- Doncs... fer manetes, donar-nos petons d’amagades...
- Petonejar-me amb tu? Mai! A més a més, sóc casat.
- Però... jo em pensava que eres un príncep solter!
- Bla, bla, bla! Vinga passa cap dins!
- No! -cridà- No vull caminar enmig d’aquestes ungles!
- Doncs a menys que sàpigues volar, no tens cap altra opció.
La Bufona protestà entre sanglots:
- M’escaparé...
- Que t’ho creguis!
D’una empenta, en Bru la llençà sota el cobert. La Bufona caigué
per terra. El contacte de les ungles amb el seu cos l’estremí. S’aixecà
esverada per apartar-se’n, però l’únic que aconseguí fou enredar-s’hi
encara més.
- Socors!
- Hu, hu, hu! -rigué en Bru tot marxant.
- Espera, no te’n vagis!
- Oi tant, si me’n vaig. No m’agrada gens estar per aquí!
En Bru s’allunyà definitivament. La Bufona se sacsejà amb totes
les seves forces. Com a resultat, els filaments d’ungles se li enroscaren
fins embrollar-la gairebé del tot.
-No! No! -cridà.
Però com més es movia, més atrapada estava.

Capítol 12: Un petit contratemps

El coronel Masegat dormia profundament quan el van començar a
sacsejar:
- Desperta! Desperta!
En Masegat es resistí a obeir durant una estona, però la
insistència amb que el requerien féu inevitable que despertés:
- Maleït sigui! Què passa?
En Tronat estava inclinat cap a ell. Una llarga fletxa li travessava el
barret de copa. Confós, en Masegat es palpà el crani per verificar si es
tractava de fletxes diferents. La seva era al lloc de sempre.
- Tronat! Però què t’ha passat?
- Hi ha hagut un petit contratemps...
-Quin?
- Els ungulats. Ens han assaltat... I s’han emportat la Bufona!
El polsegós obrí un ull de bat a bat. En l’altre només hi havia un
forat:
- Però no deies que els voltants del fort eren molt segurs?
En Tronat encongí les espatlles:
- Ja ho veus, qui té boca s’equivoca.
- Ràpid, els hem d’anar al darrere! -féu el coronel incorporant-se.
L’altre li posà la mà al pit i el féu estirar de nou.
- Deixa-ho estar, Masegat. Mai els atraparíem. Els ungulats són
uns mestres en l’art de desaparèixer, i a hores d’ara ja deuen ser ben a
l’interior dels seus territoris. I ja saps que diu la brama... ningú
aconsegueix sortir-ne mai viu. Em sembla que la Bufona ja l’has vista
prou.
- Serà possible! Però quina mena de marit ets, tu?
- Ep, que encara no estàvem casats!
- Per mi ja fa temps que n’esteu: des que ho vaig decidir! Vinga!
Ordena els teus homes que es preparin. Sortirem a rescatar-la i ho
aprofitarem per exterminar tots aquests salvatges!
En Masegat intentà aixecar-se de nou. En aquesta ocasió, en
Tronat hagué d’usar les dues mans per tornar-lo a estirar:
- Para el carro! Les coses s’han de fer com cal. Els soldats estan
dormint i empatxats de granissat. És de nit i no hi ha lluna: no veuríem
ni una petjada. I no tenim cap corneta que anunci l’expedició i pugui
aixecar els ànims dels soldats cada cop que defalleixin! Com ho penses
resoldre, tot això?
- Maleït sigui! És veritat!
- Et diré el que farem. Ara continuaràs descansant. Jo també me
n’aniré a dormir: estic rebentat. Demà, amb més calma, ens asseurem
junts i farem una llista de tot allò que ens fa falta. Crec que entre tots
dos podem organitzar una expedició que faci una patxoca de la bona!
Com als vells temps, recordes?
En Masegat somrigué per un instant:
- Sí... –i afegí, tot de sobte-: Però no ens prendran molt avantatge,
els ungulats?
- I què?!? En qualsevol cas, ja deuen ser llunyíssim, i segurament
no els trobarem mai! Preu per preu, millor que hi anem preparats!
El coronel Masegat apartà les mans d’en Tronat del seu pit,
s’aixecà del llit i començà a donar voltes per l’habitació. La cama de
fusta, descalça, feia ressonar el compàs de les seves passes per tota
l’habitació. Després d’unes quantes voltes, el coronel s’aturà i digué:
- D’acord. Ho farem així. Però m’agradaria creure que tot plegat és
pensada meva.
En Tronat s’aixecà:
- Per mi, cap problema.
- Molt bé, doncs. Tindràs paper i llapis per fer la llista?
- Sí, home, sí. No et preocupis. I ara, me’n vaig a dormir, que estic
baldat.
En Masegat acompanyà en Tronat a la porta i la hi obrí.
- Bona nit, Masegat.
L’altre li somrigué i amb un cop de mentó li assenyalà la fletxa
clavada al barret de copa.
- Llàstima que no et perforés el crani, Tronat. Llavors encara
tindríem més coses en comú.
- Em sap greu -digué ell tot sortint.
- No hi fa res. Bona nit, doncs.
I després d’aquestes paraules, el silenci s’ensenyorí definitivament
del fort.

Capítol 11: El festeig

Era negra nit quan la Bufona i el coronel Tronat van sortir a passejar. En
Masegat els hauria volgut fer sortir abans, però en Tronat s’havia fet
escàpol i no hi havia hagut manera de trobar-lo. La Bufona, per la seva
banda, s’havia tancat amb la Toia al lavabo de l’habitació, tot just
després d’endrapar la ració sencera de croquetes.
- Bufona! -deia Masegat picant a la porta- Obre la porta d’una
vegada!
- Toia -xiuxiuejava ella-, deixa’m les ulleres. Et faràs passar per mi.
- Però senyora...
- Res de peròs: ja està decidit. Amb el coronel Tronat t’hi casaràs
tu. No havia vist un home tan lleig en la meva vida.
- Què?
La Bufona li prengué les ulleres d’una estrebada i se les posà. Li
anaven petites i li aixafaven els pòmuls:
- Què tal? -preguntà.
La serventa s’empassà un sanglot. La Bufona no n’hi féu cas:
- Ara t’hem d’arreglar una mica. Ets massa morena i tothom
notaria el canvi, sinó.
I dit això, li buidà un pot de pólvores de maquillatge per damunt
del cap. Li va deixar la cara i els cabells ben blancs.
- Ja està... -digué, i se la mirà del dret i del revés.
Però aleshores, en veure el resultat que havia obtingut, fou ella qui
no pogué contenir les llàgrimes:
- Oh! Quin desastre! Perdona’m, Toia... No sé com he gosat! És obvi
que mai podràs ser tan bufona com jo! Ni que et folrés amb tones de
maquillatge... Perdona’m.
La Bufona allargà les ulleres a la serventa i aquesta se les posà tot
seguit sense dir res. En aquell moment, el coronel Masegat, que s’havia
cansat d’esperar, esbotzà la porta amb un cop de cama de fusta:
- Ja n’hi ha prou de perfumeria! -digué, i aleshores, en veure la
Toia, exclamà-: I ara, nena... Que has caigut dins d’un sac de farina?
La Toia es tapà la cara i corregué a un racó.
- Que puc passar? -digué una veu llavors.
Era el coronel Tronat, aturat al llindar de la porta de l’habitació.
Anava vestit amb l’uniforme de gala i s’havia calçat un barret de copa
singularment alt.
- Perdoneu que hagi trigat tant, però és que he tingut alguns
problemes amb la dentadura postissa...
Els tres polsegosos van sortir del lavabo per anar al seu encontre.
Un cop a la sala, en Masegat el repassà de dalt a baix amb malfiança i li
digué:
- Però què és aquest barret? No és pas el de l’uniforme!
- Ja, però trobo que aquest fa més pompa i s’adequa més a les
circumstàncies -digué en Tronat, i afegí, parant-li el bracet a la Bufona-
Anem, senyoreta?
La Bufona no n’estava convençuda:
- És que no em trobo gaire bé... Em sembla que aquelles croquetes
no m’han provat gaire.
En Tronat l’agafà pel braç i la féu sortir:
- No es preocupi. Encara que és una dieta avorrida, un s’hi acaba
acostumant...
- Us acompanyarem fins a la porta -digué en Masegat.
I els quatre enfilaren el camí cap a la sortida.
Entre una cosa i altra, ni en Tronat ni en Masegat havien pogut
atendre les seves obligacions de comandament en tot el dia, de manera
que a la cantina, el Concurs a Ultrança continuava. Alguns soldats, la
majoria polsegosos, ja havien abandonat. Embafats de granissat, jeien
escampats pel pati, confosos entre la penombra. Amb prou feines si es
podien moure, i un esmorteït murmuri de gemecs i esbufecs d’empatx
els embolcallava.
A causa d’aquests obstacles, el camí cap a la porta esdevingué
veritablement dificultós per als nuvis i els seus acompanyants, que
ensopegaven ara i adés amb els soldats:
- Maleït sigui! -remugà el coronel- El capità Esparverat hauria de
posar ordre entre els meus homes! Que no veu que jo haig d’estar per
altres coses?
- De qui parles? D’aquell del gos?
- D’aquell mateix! Des que vam arribar que no l’he tornat a veure.
Per mi que es va amagar per por dels ungulats!
- Quina ximpleria. Els ungulats mai creuen cap aquesta banda de
la serra, o sigui que els voltants del fort són molt segurs -explicà en
Tronat, i després digué a la Bufona-: Ja veurà, senyoreta, com tindrem
un passeig d’allò més agradable.
- Em trobo malament... -replicà ella.
En Masegat obvià el comentari i donà un cop de colze al seu
company:
- Ja li pots dir senyora, que d’aquí ben poc et rentarà els calçotets!
En arribar a la porta principal del fort, en Tronat accionà el
mecanisme d’entrada i la porta s’obrí de bat a bat. A dalt de la torre, el
sentinella dormia a peu dret. En Tronat es desféu un moment de la
Bufona, que es recolzà en la Toia. Els coronels es tustaren enèrgicament
les espatlles a tall de comiat: al fortpistrauenc li caigué el barret de copa
a terra, al polsegós li saltà l’ull de confit.
- I demà -digué en Masegat, recollint el confit i portant-se’l a la
boca-: celebrarem les núpcies!
- Que aprofiti -respongué l’altre.
Llavors s’ajupí per recuperar el barret i s’aixecà amb una mà al
llom. Amb l’altra, prengué el canell de la Bufona i la conduí a l’exterior.
En Masegat contemplà com s’allunyaven i un cop hagueren desaparegut
ell mateix tancà la porta. La Toia no s’havia esperat tant. Tot just sortir
la Bufona, ella havia encetat a córrer cap a l’habitació, proferint sanglots
i entrebancant-se contínuament amb els soldats adormits.

Capítol 10: La negociació

L’endemà al matí, els dos coronels es van reunir al despatx d’en Tronat
per estipular les condicions del casament. Després de tres hores de
reunió, s’havien posat d’acord pràcticament en tot, excepte en dos punts
que per a en Tronat eren innegociables. El primer era una qüestió que
afectava el lot que portava la núvia:
- No la vull per a res, la Toia!
- No siguis així, home... -argumentava en Masegat- Si la Bufona no
té serventa amb qui desfogar-se, t’atabalarà a totes hores.
- Amb una encolomada en tinc prou!
- Encolomada, encolomada... No sé pas què vols dir, amb això!
El segon era un problema de calendari. En Masegat volia que les
noces se celebressin aquell matí mateix, però en Tronat s’hi negava.
Insistia que abans volia fer un llarg passeig amb la núvia:
- Sortirem del fort i en resseguirem el perímetre, i així tindrem
l’oportunitat de conèixer-nos millor. Celebrarem el casament després
d’aquest passeig.
- No veig la necessitat de tanta excursioneta, però si t’hi
encaparres... Vaig a avisar-la de seguida.
- Ara no, home! Fa massa sol per caminar. És més apropiat que
esperem el capvespre: la temperatura és més agradable, llavors.
- Està bé! -digué en Masegat perdent la paciència- Com que tenim
el mateix rang però no estem a Polseguera sinó a Fort Pistraus, accepto
les teves condicions: primera, la Toia tornarà a ciutat amb nosaltres, i
segona, no passejareu fins al capvespre!
Aquesta intervenció suposà el final de la negociació. La tensió a
l’estança desaparegué aleshores, i els dos vells amics se sentiren prou
conformes per encaixar les mans. En Tronat serví un parell de granissats
de figues de moro per amenitzar la consecució de l’acord:
- T’ha costat, però al final has parlat assenyadament!
- Tsst! Amb tantes pegues que hi has posat, qualsevol diria que la
boda no et fa cap il·lusió!
- Què dius, home! Mira, perquè te’n facis càrrec: fa una estona he
ordenat que li portessin unes croquetes de figues de moro a la Bufona.
És el meu regal de prometatge!
En Masegat féu una ganyota:
- De figues de moro? Vols dir que seran bones?
- Bones o no, és l’únic que hi tenim, aquí! -digué en Tronat alçant
el got- Figues de moro i un cel brillant!
En Masegat alçà també el seu got i ambdós militars se’n begueren
el contingut d’un sol glop. En Tronat al·legà uns assumptes urgents per
atendre i s’acomiadà. L’altre el correspongué i ambdós abandonaren la
dependència plegats. Un cop a fora, en Tronat s’encaminà cap a la porta
principal. En Masegat, cap a l’habitació de la Bufona.
El fort semblava desert. Ni el cos expedicionari ni la guarnició eren
a la vista. Tan sols un sentinella, atordit per la calor i estintolat contra
una barana, feia guàrdia al capdamunt de la torre. El mastí del capità
Esparverat dormisquejava sota la diligència, aparcada en un racó del
solitari pati assolellat. L’única remor audible provenia de la cantina.
Aprofitant l’absència dels seus caps, els soldats del fort i els de
Polseguera s’hi havien refugiat per protegir-se del sol, i de manera
espontània, havien organitzat un seguit d’entreteniments per passar
l’estona. El més aplaudit fou el denominat Concurs a Ultrança: es
tractava d’esbrinar qui seria capaç d’empassar-se més granissats de figa
de moro, la beguda típica de Fort Pistraus. Els fortpistrauencs jugaven
amb l’avantatge de l’habitud, però els polsegosos, a pesar de
l’inexperiència, comptaven amb l’assedegament acumulat durant el
viatge.
En Masegat passà prop de la cantina, però no parà esment en la
gatzara que s’hi havia armat dins. Estava massa capficat en els termes
de l’acord: en particular, es penedia d’haver cedit en el punt referent a la
Toia.
Quan arribà a l’habitació de la Bufona, trobà la seva filla arraulida
en un racó i somicant a borbollons. La Toia s’estava al seu costat i
insistia a acaronar-la, però la Bufona l’apartava contínuament, titllant-la
d’enganxifosa. Damunt de l’única taula de l’habitació, el coronel hi veié la
ració de croquetes, encara sense tastar.
- No ploris, filla meva! -digué en Masegat-. Si no et vénen de gust,
no cal que te les mengis!

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)