La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 9: L'arribada

El coronel Tronat estava estirat en una hamaca a la principal torre del
fort. Bevia un granissat de figa de moro a l’empara d’una ombrel·la i duia
la casaca oberta, ensenyant un panxa peluda i prominent. Des de feia
unes dues hores, un soldat que s’estava dret al seu costat el ventava
amb un vano gegantí. El soldat tenia els palmells encetats de tant fer
anar el vano.
- Ah! Molt bé, sentinella! Ara només cal que facis balancejar un poc
l’hamaca i em quedaré definitivament fregit...
El soldat aixecà un peu i l’enroscà a l’hamaca per poder-la
gronxolar sense fer servir les mans. Mentre maldava per mantenir
l’equilibri, li semblà veure quelcom a l’horitzó:
- Coronel, crec que s’acosta algú.
- No diguis bajanades, beneit! Qui vols que s’acosti? Fa més de deu
anys que no hi ve ningú, a Fort Pistraus!
El soldat escrutà els confins de la planura durant uns instants i
llavors determinà:
- Per la polsegada que aixeca, jo diria que és una expedició d’una
vintena de soldats i un carro.
- Què?
El coronel es mig assegué d’un bot, tot vessant-se el granissat per
damunt de la panxa. La sotragada sacsejà l’hamaca. El soldat perdé
l’equilibri i rodolà per terra. El vano se li escapolí d’entre les mans i
caigué sobre el coronel talment com si fos un matamosques gegant.
-Maleït sigui! -renegà el coronel des de sota el ventall.
El soldat s’apressà a ajudar-lo. El coronel s’aixecà entre esbufecs i
sotjà en la llunyania:
- Vaja, és veritat! Vénen de Polseguera... Quina mala sort! Tan
tranquils com estàvem! Això no ens portarà res de bo, ja ho veuràs...
El coronel es gratà la closca durant una estona i tot d’una digué:
- Ràpid, sentinella! Cal amagar l’hamaca i l’ombrel·la! Féu neteja de
tot el fort! Hisseu totes les banderes que trobeu! I que algú es prepari per
tocar la corneta!
- Però coronel, al fort no hi ha cap músic! Ni tan sols hi ha cap
corneta!
- Alça, és veritat! Déu meu, quin desastre! -féu el coronel cordantse
la casaca- A veure... Tu saps cantar?
- I ara, desafino més que un gall famèlic.
- Doncs aplaudiràs!
- És que tinc els palmells encetats...
- M’és igual! I ara, tota la guarnició a netejar!
El fort se sumí en una activitat frenètica: feia molts anys que ningú
netejava i hi havia brutícia pertot. Fins i tot el coronel es va treure el
mocador del coll i va estar traient la pols de les baranes, les portes i els
vidres. Però com que els soldats no paraven d’escombrar i d’aixecar pols,
no va servir de gaire.
Encara estaven ocupats fent dissabte quan una veu desesperada
els cridà l’atenció:
-Obriu! Obriu, per l’amor de Déu!
El coronel s’enfilà a la torre per veure què passava. Un capità de
l’exèrcit amb l’uniforme xop de suor i amb un mastí impassible carregat
a l’esquena, colpejava la porta amb ànsia:
- Obriu abans que arribin els ungulats!
Cinc-cents metres més enrere, el gros de l’expedició avançava cap a
ells. El coronel avisà el sentinella alhora que es posava el mocador de
nou al coll:
- Prepara’t! -i després afegí, per uns altres-: Obriu la porta i
deixeu-lo passar!
Els soldats van accionar el mecanisme de la porta i els dos batents
van començar a separar-se. El capità Esparverat entrà rabent al fort,
llençà el gos dins d’un abeurador i s’amagà darrere una columna del
porxo que envoltava el pati. No s’adonà que era massa prima per ocultarlo.
El coronel Tronat obvià l’entrada del capità i es concentrà en el
gros de l’exèrcit. Avançà unes passes i indicà al sentinella que es posés al
seu costat. El fort sencer estava a l’expectativa.
L’expedició arribà per fi a Fort Pistraus i el coronel Tronat féu
aplaudir el seu subordinat. Els soldats de Polseguera entraren d’esma al
fort. Estaven prims, bruts i exhausts, i amb prou feines si van saludar-lo
a ell o als altres. S’apinyaren al voltant de l’abeurador i començaren a
beure-hi a grans glopades, sense importar-los gens que el mastí estigués
fent-hi la migdiada a dins. Darrere els soldats arribà el coronel, i
després, la diligència.
El coronel Masegat baixà del cavall i es dirigí al seu antic company.
El sentinella encara aplaudia, i en Tronat li féu un gest perquè parés.
- Estimat Tronat! -digué el nouvingut- Quina alegria veure’t
després de tants anys! Encara estàs més decrèpit que l’última vegada
que vam coincidir!
En Tronat empassà saliva. No les tenia totes:
- Tu tampoc fas gaire patxoca, Masegat... Però almenys la fletxa
encara la tens ben entravessada! -i afegí-: No m’ho puc creure! Però què
carai hi fas, aquí?
En aquell moment la diligència entrà al fort. En Masegat li picà
l’ullet i per un moment no veié res:
- T’he portat una regal.
El vehicle s’aturà i en Masegat n’obrí la porta. L’interior de la
diligència era un escampall d’engrunes i restes de menjar. Les provisions
havien desaparegut. La Bufona i la Toia estaven estirades cadascuna en
un costat, amb les panxes inflades i les mans damunt del ventre:
- Ai... Ai!
- Uff...
- Mare de Déu! -exclamà en Tronat.
Les dues noies s’intentaren aixecar, però els fou impossible.
S’havien engreixat molt durant el viatge.
- Em sembla que estan empatxades... -explicà en Masegat.
- Però qui són, aquests dos bocois?
En Masegat introduí mig cos dins la diligència i ajudà la Bufona a
posar-se dempeus:
- Et presentaré la meva filla, la Bufona.
La Bufona intentà sortir per la porta, però quedà encallada a
l’últim moment.
- Ajuda’m, amic Tronat!
Els dos coronels agafaren els braços de la noia i l’estiraren cap
enfora amb totes les seves forces.
- Estira, estira! -feia en Masegat.
- Mrrssffmmyyysssht! -remugava en Tronat, amb la cara contreta
per l’esforç.
Era la primera vegada que la Bufona veia el rostre del seu futur
marit:
- Aaaaaaaaaaahhhh!!!!!!!!!!!!! -cridà esgarrifada.
Finalment, la noia es desencaixà i tots tres rodolaren per terra. El
sentinella aplaudí per instint, però en Tronat li mostrà el puny de terra
estant i amb això en tingué prou per fer-lo callar. Mentre l’altra noia
baixava de la diligència sense tantes dificultats, en Tronat es reincorporà
i ajudà en Masegat a aixecar-se. Una mica més enllà, la Bufona encara
rodolava i la Toia corria a assistir-la.
- He decidit lliurar-te-la en matrimoni -digué en Masegat.
En Tronat no se’n sabé avenir:
- Què?!?
- Si, home sí -féu en Masegat tustant-li l’espatlla-: Tu espera’t que
l’haguem banyada i que la vegis amb enagos. Llavors ja m’ho sabràs dir!

Capítol 8: L'anunci

Uns dies després de la partida de l’expedició del coronel, els notables
convocaren tots els ciutadans a la plaça major amb la intenció de fer-los
un anunci solemne. El senyor Tortell estava convençut que els donarien
una notícia important, i volgué que en Pallús l’acompanyés de totes
passades. Com d’habitud, no li deixà temps ni de treure’s la tuba del
damunt, i un cop van ser a la plaça, en Pallús, comprimit entre
l’instrument i la gentada, amb prou feines si podia respirar.
-Honorables ciutadans de Polseguera! -cridà un notable des d’un
balcó destacat- Polsegosos i polsegoses de totes les edats! Us hem
convocat aquí per anunciar-vos la destitució del coronel Masegat!
La multitud no se’n sabé avenir:
- Un home tan principal! -comentaven aquí i allà- No és possible!
- No és possible, Pallús -xiuxiuejà el senyor Tortell.
- ...no, pare... -panteixà en Pallús.
- Sí que ho és! I ara us n’explicarem els motius: fa molt de temps,
el coronel Masegat va defensar-nos valerosament dels salvatges. En
aquell combat gloriós li van endinyar un fletxa al crani, li van seccionar
una cama i li van buidar l’ull. Fou el principi de la seva fama, però també
el de la seva ruïna!
- De la seva ruïna? -s’estranyaren algunes veus- Per què?
- Perquè amb el pas del temps, la fletxa que té clavada al cap l’ha
acabat per trastocar!
- El coronel Masegat, trastocat??
- No ho hagués dit mai... -féu el senyor Tortell per ell mateix.
- Jo sí... -replicà en Pallús, esgrogueït i amb un fil de veu.
El notable esperà en silenci que tothom callés i llavors exclamà:
- El nostre admirat coronel ha perdut la xaveta! Com us expliqueu
sinó que hagi enviat l’única filla que té -el seu tresor més preciós!- a un
lloc tan inhòspit com Fort Pistraus?
- Doncs...
- Enviaríeu vosaltres cap de les vostres filles a viure a tocar dels
ungulats?
- Ens en donarien res, a canvi? -preguntà algú.
El notable féu com si no hagués sentit la pregunta i es cobrí el
rostre amb un gest teatral:
- Pobra Bufona! Cada nit, en acotxar-se al llit, sentirà els udols
dels salvatges a tocar de la finestra de la seva habitació!
La veu trencada d’una tieta s’elevà per sobre la multitud:
- Pobra, pobreta!!
El notable assenyalà la infeliç:
- Sí, pobra, pobreta! I tot per què? Perquè son pare està tocat de
l’ala! I jo i tots els notables que estem aquí reunits no deixem de
preguntar-nos: si el coronel Masegat és capaç de fer-li això a algú que
estima tant, ¿Què no serà capaç de fer-nos a tots nosaltres, polsegosos i
polsegoses de totes les edats, que ni som família d’ell ni hi tenim res a
veure a banda de viure a la mateixa ciutat?
Un home aixecà el dit:
- Perdona, pots repetir aquesta última frase?
- És molt senzill! Només us demanem que féu aquesta reflexió: si
en Masegat ha fet això a la Bufona, que és la seva filla... què podria
arribar a fer-nos a tots nosaltres, que no som fills seus?
- Jo, fill d’en Masegat? -s’estranyà l’home d’abans.
- Així doncs -continuà el notable, ignorant-lo-, en benefici de la
seguretat de Polseguera i de tots els seus honorables habitants, els
notables de la ciutat hem decidit destituir el coronel Masegat i impedir-li
per sempre més l’accés al govern! A partir d’ara, una junta de notables
governarà la ciutat! I per celebrar-ho, decretem una setmana entera de
festes populars!
La multitud s’entusiasmà:
- Visca! Ara us escoltem!
- I amb l’objectiu que la festa inclogui alguna tradició que ens la
faci més entranyable a tots plegats, proposem que els confits en forma de
globus oculars que venen a la pastisseria esdevinguin el dolç oficial de la
festa! Els anomenarem “Ulls de coronel”!
- Ho has sentit, Pallús? -preguntà el senyor Tortell al seu fill- Això
és fabulós... Ens els prendran de les mans!
En Pallús no li respongué. Quan la gent començà a desfilar, el seu
pare s’adonà que en Pallús feia estona que s’havia desmaiat i que era
l’atapeïment el que l’havia mantingut dempeus fins aleshores. La feinada
va ser seva per reincorporar-lo i arrossegar-lo fins a casa; a ell, i a la seva
enorme tuba.
Tal com havia suposat el senyor Tortell, l’alegria estimulà el
consum massiu d’ulls de coronel. En pocs dies, la fama del confit va
estendre’s ràpidament més enllà dels estrictes límits de Polseguera, i
cada dia arribava algú o altre de ciutats properes com Ermàs,
Quatrecamins o Ensopida per aprovisionar-se’n.
El senyor Tortell només hagué de lamentar no donar a l’abast tot
sol. I és que després d’uns pocs dies de treballar a ple rendiment, en
Pallús es féu fonedís, juntament amb la tuba i la gallina. El senyor
Tortell creia que s’havien amagat per esquivar la feinada que tenien fent
confits. Suposava que els trobaria arraulits dins d’algun moble, però
anava tan atrafegat que mai tenia temps de fer un bon escorcoll.
- Així que acabin les festes m’hi poso! -repetia.
Fins que no féu el registre no s’adonà que cap dels mobles de casa
-ni armari, ni calaixera, ni bagul- era prou gros per encabir plegats en
Pallús i les dues úniques i preuades pertinences que tenia. El senyor
Tortell es gratà la closca amb insistència, mirant de solucionar el misteri.
Sobtadament, li sobrevingué un rampell d’inspiració:
- Ja ho tinc! Segur que són dins del forn!
Però allà dins tampoc hi eren. Ni allà, ni enlloc més de la casa.

Capítol 7: De camí

Construït en un extrem d’una vasta i improductiva planura, Fort
Pistraus era el darrer enclavament de la civilització. L’havien aixecat per
protegir la rereguarda de Polseguera dels atacs del ungulats. Per la seva
banda, la rereguarda de Fort Pistraus estava protegia per la serra
d’Ungula, una cadena no gaire alta, però molt llarga i uniforme, que
actuava com a divisòria dels dos móns. Els ungulats, però, mai havien
atacat Polseguera, i feia molts anys que ningú de la ciutat tenia contacte
directe amb ningú del fort. Fort Pistraus era un indret remot i inhòspit, i
visitar-lo mai venia de gust.
Poques hores després d’haver iniciat la marxa, el coronel, conscient
d’aquesta llunyania, ordenà al capità Esparverat que baixés del mastí i
se’l carregués a l’esquena, que si no seria impossible d’arribar mai a Fort
Pistraus. El capità s’armà de valor i sol•licità permís per abandonar el
gos, però el coronel negà amb el cap i s’assenyalà en silenci l’ull de
confit, com per fer-li entendre que tot plegat formava part de la mateixa
penitència.
L’expedició avançà sota un sol despietat durant tot el dia. El
paisatge esdevenia més i més monòton per moments. Algunes figueres de
moro, esparses, eixutes, i d’allò més escarransides, eren les úniques
mostres de vida vegetal.
El sotragueig del vehicle feia saltar les ulleres de la Toia damunt
del seu nas. Intentava subjectar-se-les amb les dues mans, però el vaivé
era tan acusat que l’únic que aconseguia era potinejar els vidres i que
algun dit se li entaforés als ulls ara sí ara també.
La Bufona fingia que estava abstreta en la lectura de la seva
novel•la d’amor, però en realitat feia estona que havia perdut la
concentració. S’entretenia observant de reüll les dificultats de la
serventa, que la feien morir de riure.
Exasperada, la Toia acabà per guardar les ulleres (cosa que no feia
gairebé mai perquè era molt curta de vista). En veure’s privada d’aquella
distracció, la Bufona sospirà i tancà el llibre. Llavors recordà que la
diligència estava plena de menjar i començà a remenar entre els sacs de
provisions. La Toia l’imità tan ràpid que oblidà de posar-se les ulleres:
- Miri senyora... un xoriço! -digué, aixecant una pastanaga.
- A veure què més hi ha...
En pocs minuts, l’entusiasme les havia preses:
- Has trobat formatge, Toia?
La serventa responia amb la boca plena:
- Encara no, senyora, però aquí hi ha llardons.
- Dóna-me’n, dóna-me’n!
I així anaven consumint quilòmetres i provisions:
- I això? Sembla xiclet... -preguntava la Toia tastant la seva darrera
troballa- Arg! És bacallà salat!
La Bufona ho examinava un moment i ho descartava tot dient:
- Donem-ho als soldats!
Aleshores obrien la finestreta posterior del vehicle i els llançaven
els bocins de bacallà salat com qui dóna pa als coloms. Els soldats
protestaven, fastiguejats:
- Tireu-nos alguna altra cosa. Això no hi ha qui s’ho mengi!
La Bufona els reprenia:
- No sigueu tan llepafils! Encara gràcies que us en donem...
Tot plegat feia remugar els soldats:
- Mira-les com s’enceben... Semblen truges!
Amarats com estaven de pols i de suor, ja no li veien la gràcia ni a
picar-los l’ullet ni a ensenyar-los els bíceps.
Però a pesar del descontentament i la calor, temien el geni del seu
superior, de manera que l’expedició avançà dòcil i disciplinada durant
aquell dia i tots els següents, i les úniques novetats que tingueren els
soldats per comentar foren els distints models d’ulls de confit que
s’anava provant el coronel.
I és que el governador li havia trobat la gràcia a l’ocurrència del
pastisser, i cada dia escollia un ull diferent per veure com li quedava. A
vegades, si estava de bon humor, se’l menjava tot just abans d’anar-se’n
a dormir, després d’haver-lo portat posat durant tota la jornada.

Capítol 6: La partida

El coronel convocà els notables de la ciutat per ensenyar-los el nou ull i
exposar-los els seus plans. Els prohoms li pregaren que pensés en els
riscos que comportava portar la Bufona tan a prop d’Ungula, però el
coronel es mostrà intractable com d’habitud:
- Els recordo que si algú entén de salvatges, aquest sóc jo! -digué
el coronel assenyalant-se la fletxa clavada al cap.
- Sí, és clar... -assentí un-. Però els salvatges d’Ungula no són els
mateixos que van assaltar Polseguera fa quinze anys. Per sort, d’aquests
ja no en queden: vostè i el coronel Tronat es van encarregar
d’exterminar-los pocs anys després de l’atac...
- En efecte: vam acabar amb tots els homes, les dones, els vells i
els infants. No en vam deixar ni un de dret!
- Sí, sí, i tots n’estem molt contents. Però els ungulats encara
remenen la cua. I si han resistit l’avenç de la civilització és perquè són
uns bàrbars de ca l’ample!
El coronel els digué que mai canviaria d’opinió, però puntualitzà
que no anava al país dels ungulats, sinó al lloc fronterer de Fort Pistraus.
Per tant, no calia que patissin:
- I sobretot: no vull veure ni una llàgrima!
Els notables van sortir plorant de la mansió, però un parell de
carrers enllà s’eixugaren discretament els ulls i xiuxiuejaren entre ells:
- Per fi ha arribat la nostra oportunitat...
Durant les hores següents, el coronel ultimà els preparatius de
l’expedició. Donà ordres d’armar una diligència on anirien la Bufona, la
Toia, i les provisions, i escollí la vintena de soldats que l’acompanyarien.
A les habitacions de dalt, mentrestant, la Bufona entaforava una
muntanya de vestits dins d’un cofre.
- Senyora -digué la Toia-, i si ens emportem cartes pel viatge?
- Si t’agrada jugar al solitari... Jo prefereixo endur-me una de les
meves novel·les d’amor.
- Quina llàstima que no sàpiga llegir... -mormolà la serventa.
- No et queixis tant i ajuda’m a tancar aquest cofre.
L’endemà, en el moment de la partida, la ciutat sencera sortí al
carrer per acomiadar-se de la Bufona amb aclamacions, confetti i
serpentines. El fet que la pubilla més important de la ciutat partís per
casar-se i iniciar una vida matrimonial en veïnatge amb els ungulats
omplia de congoixa les tietes i les àvies de l’indret, però com que la
partida d’una expedició era un esdeveniment força inaudit en la vida
monòtona de Polseguera, pràcticament tothom (fins i tot aquelles tietes i
àvies angoixades) s’hi abocà amb esperit festiu i jovial.
Encapçalant els expedicionaris hi havia el capità Esparverat. El gos
que havia aconseguit era un mastí bavós i entotsolat que alentia
enormement la marxa de la comitiva, i feia presagiar un viatge força més
llarg del que en realitat ja era.
Després del capità marxava el coronel a cavall i una columna de
deu soldats a peu. La diligència de les noies i de les provisions li anava
darrera, estirada per un sol cavall i secundada per deu soldats de peu
més que aprofitaven que el coronel no els veia per ensenyar els bíceps i
picar insistentment l’ullet a les dues ocupants del vehicle.
Els notables de la ciutat, per aconseguir que tot l’assumpte
tingués un aspecte prou pompós, esplomissaren per decret totes les
gallines de Polseguera (inclosa la d’en Pallús), i amb les plomes se’n feren
uns capells veritablement vistosos.
A més a més, tots els infants de menys de sis anys foren cridats a
cantar cançons patriòtiques al pas de la comitiva. Com que no havien
tingut temps per assajar-les, però, públic i expedicionaris s’hagueren de
conformar amb un repertori de cançons infantils clàssiques.
L’únic polsegós que no assistia a la desfilada era en Pallús Tortell.
Romania assegut en un tamboret davant de casa seva, acariciant la tuba
que tenia entre mans. La gallina sense plomes jeia fidelment als seus
peus, recollida sobre ella mateixa.
La pastisseria era l’última casa de la ciutat. Per allí passava el camí
que menava a les inhòspites terres de Fort Pistraus. Des de la porta
oberta de la casa, en Pallús veia com el camí es perdia en una llunyania
plena de misteris per descobrir.
La comitiva començà a sobrepassar la pastisseria: de primer, el
capità, i després, el coronel, els soldats i la diligència. En Pallús endevinà
la presència de la Bufona dins del vehicle i s’aixecà d’una revolada, amb
la tuba als braços. Els expedicionaris, avançant al ritme parsimoniós que
marcava el mastí del capità, s’allunyaven amb lentitud. Els darrers
soldats van superar el noi i un núvol de pols va embolcallar-lo. En Pallús
es deixà caure de genolls a terra. Aliens a les amenaces del coronel, els
llavis se li acostaren lentament a l’embocadura de la tuba. Un do greu i
prolongat emergí de l’instrument. Fou tan greu i prolongat que la pols
acabà per esvair-se. La Bufona, atreta per aquella nota tan profunda,
mirà per la finestreta del darrere i el veié, de genollons enmig del camí, amb
la tuba encarada al cel:
- Mira-te’l, el trompetista...
La comitiva s’allunyà inexorablement. El coronel sentí el do, pensà
que era un vaixell entrant a port i no li donà més importància. Un
pensament estrany, ja que Polseguera estava a més de mil quilòmetres
del mar.

Capítol 5: Assortiment de confits

La Bufona va passar-se tota la tarda dins l’armari de roba, escollint els
vestits que s’enduria per a l’ocasió. La Toia, fora del moble, procurava
assistir-la:
- No s’oblidi unes calcetes de recanvi...
Mentrestant, el capità Esparverat anunciava al coronel -per fi
recuperat del seu lumbago- que ningú havia trobat el seu ull. La notícia
enutjà enormement el governador:
- Com a càstig per la seva incompetència, deixarà el cavall a
l’estable i farà el viatge damunt d’un gos!
- Com? -s’esverà el capità- Quin viatge?
- El viatge a Fort Pistraus. Hi portarem la meva filla per casar-la
amb el coronel Tronat.
- A Fort... Pistraus?
- Exacte. Partirem demà. No em felicita?
- Què? -preguntà el capità, esblaimat-: Per què?
- Com que per què? Li estic parlant d’un casament!
El coronel assenyalà enèrgicament la porta per fer-lo sortir:
- Pari atenció - digué amb les dents serrades-: serà gran i molt
pelut. El gos, vull dir, no el casament.
Tot just sortir de la mansió, el capità esclatà a plorar. Però no
plorava per l’esbroncada. Tampoc plorava per haver de fer el viatge al
llom d’un quisso. Plorava de por. I és que Fort Pistraus estava a tocar de
l’últim territori salvatge depenent de la ciutat: Ungula, el país dels
ungulats.
Els ungulats no tenien res a veure amb aquells indígenes que
havien assaltat Polseguera quinze anys abans (d’aquells, ja no en
quedaven). De fet, ben poca gent els havia vist, i gairebé ningú en sabia
res del cert. Però corria la brama que eren petitons, que els pudia l’alè,
les aixelles i el baix ventre, que no es tallaven mai les ungles -d’aquí el
seu nom- i que, per tant, les duien brutes i llargues que era cosa
d’esgarrifar. Es deia que eren especialment bàrbars i cruels, i que mai
ningú havia aconseguit endinsar-se al seu territori i sortir-ne amb vida.
Des de ben petit, el capità Esparverat experimentava una paüra
incontrolable en sentir-los esmentar. Se’ls imaginava morenos, baixets i
despullats, però no hagués sabut explicar quina d’aquestes tres
característiques l’esfereïa més.
Des de la finestra de la mansió, el capità semblava una ànima en
pena. Mentre observava com s’allunyava, el coronel es potinejava l’ull
buit per sota el pedaç de vellut, sense adonar-se’n.
Al carrer, un estrany vestit de blanc i amb una safata a la mà es
creuà amb el capità i el saludà amb el cap. El capità ni el veié. L’estrany
es dirigí cap a la mansió, i el coronel, en constatar-ho, s’emmurrià:
- Què deu voler, aquest pelacanyes?
Uns instants després, el criat li anunciava la visita del senyor
Tortell, mestre pastisser.
En sentir el nom del visitant, el coronel portà la mà cap a la fletxa
que li travessava el crani, però clogué el puny abans d’arribar-se-la a
arrancar:
- Fes-lo pujar -remugà lentament.
Quan el pastisser entrà al saló, trobà el coronel acalorat i amb les
venes del front inflades. Com que no coneixia els detalls de l’incident,
considerà que tal aspecte devia ser una conseqüència del vigorós
caràcter del coronel, i s’afanyà a parlar sense més preàmbuls:
- Bon dia coronel! Sé que la recerca no ha estat del tot
satisfactòria, i m’he permès la llibertat de proporcionar-li una solució.
El senyor Tortell retirà el paper que cobria la safata i la hi atansà
teatralment al coronel. Era un assortiment selecte de confits en forma de
globus oculars.
- Els he pintat un iris i una pupil•la a cadascun, i els he lacat amb
ceres d’abella i de carnauba -explicà el pastisser-. D’aquesta manera tant
se’ls pot menjar com fer-los servir d’ull. N’hi ha set models diferents!
El coronel, sorprès, examinà els confits amb deteniment. N’hi havia
alguns de molt bonics.
- Accepti si us plau aquest humil present del meu negoci. Som
nous a la ciutat i ens agradaria que conegués la nostra feina.
El coronel no se l’escoltava. S’havia llevat el pedaç de vellut, havia
agafat un dels confits i provava de calçar-se’l dins l’òrbita buida.
- Permeti’m que l’ajudi -féu el pastisser, enfonsant-li amb l’índex el
confit dins el forat- Ja està! Bravo! Perfecte!
El senyor Tortell estava entusiasmat. El coronel mirà el seu reflex
en un dels vidres de la porta i assentí lleugerament: li semblava que el
confit, un poc més gran que l’ull bo, li donava un aire aristocràtic.
El coronel prengué la safata de les mans del pastisser i amb un cop
de mentó li assenyalà la porta, sense haver-li donat ni tan sols les
gràcies.
- A fe que li han agradat... -deia el pastisser per ell mateix mentre
tornava cap a la botiga- A veure si això ens reporta múltiples avantatges!
Llàstima que en Pallús no hagi volgut venir! Sempre queda bé, ensenyar
l’hereu...

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)