Capítol 9: L'arribada

El coronel Tronat estava estirat en una hamaca a la principal torre del

fort. Bevia un granissat de figa de moro a l’empara d’una ombrel·la i duia

la casaca oberta, ensenyant un panxa peluda i prominent. Des de feia

unes dues hores, un soldat que s’estava dret al seu costat el ventava

amb un vano gegantí. El soldat tenia els palmells encetats de tant fer

anar el vano.

- Ah! Molt bé, sentinella! Ara només cal que facis balancejar un poc

l’hamaca i em quedaré definitivament fregit...

El soldat aixecà un peu i l’enroscà a l’hamaca per poder-la

gronxolar sense fer servir les mans. Mentre maldava per mantenir

l’equilibri, li semblà veure quelcom a l’horitzó:

- Coronel, crec que s’acosta algú.

- No diguis bajanades, beneit! Qui vols que s’acosti? Fa més de deu

anys que no hi ve ningú, a Fort Pistraus!

El soldat escrutà els confins de la planura durant uns instants i

llavors determinà:

- Per la polsegada que aixeca, jo diria que és una expedició d’una

vintena de soldats i un carro.

- Què?

El coronel es mig assegué d’un bot, tot vessant-se el granissat per

damunt de la panxa. La sotragada sacsejà l’hamaca. El soldat perdé

l’equilibri i rodolà per terra. El vano se li escapolí d’entre les mans i

caigué sobre el coronel talment com si fos un matamosques gegant.

-Maleït sigui! -renegà el coronel des de sota el ventall.

El soldat s’apressà a ajudar-lo. El coronel s’aixecà entre esbufecs i

sotjà en la llunyania:

- Vaja, és veritat! Vénen de Polseguera... Quina mala sort! Tan

tranquils com estàvem! Això no ens portarà res de bo, ja ho veuràs...

El coronel es gratà la closca durant una estona i tot d’una digué:

- Ràpid, sentinella! Cal amagar l’hamaca i l’ombrel·la! Féu neteja de

tot el fort! Hisseu totes les banderes que trobeu! I que algú es prepari per

tocar la corneta!

- Però coronel, al fort no hi ha cap músic! Ni tan sols hi ha cap

corneta!

- Alça, és veritat! Déu meu, quin desastre! -féu el coronel cordantse

la casaca- A veure... Tu saps cantar?

- I ara, desafino més que un gall famèlic.

- Doncs aplaudiràs!

- És que tinc els palmells encetats...

- M’és igual! I ara, tota la guarnició a netejar!

El fort se sumí en una activitat frenètica: feia molts anys que ningú

netejava i hi havia brutícia pertot. Fins i tot el coronel es va treure el

mocador del coll i va estar traient la pols de les baranes, les portes i els

vidres. Però com que els soldats no paraven d’escombrar i d’aixecar pols,

no va servir de gaire.

Encara estaven ocupats fent dissabte quan una veu desesperada

els cridà l’atenció:

-Obriu! Obriu, per l’amor de Déu!

El coronel s’enfilà a la torre per veure què passava. Un capità de

l’exèrcit amb l’uniforme xop de suor i amb un mastí impassible carregat

a l’esquena, colpejava la porta amb ànsia:

- Obriu abans que arribin els ungulats!

Cinc-cents metres més enrere, el gros de l’expedició avançava cap a

ells. El coronel avisà el sentinella alhora que es posava el mocador de

nou al coll:

- Prepara’t! -i després afegí, per uns altres-: Obriu la porta i

deixeu-lo passar!

Els soldats van accionar el mecanisme de la porta i els dos batents

van començar a separar-se. El capità Esparverat entrà rabent al fort,

llençà el gos dins d’un abeurador i s’amagà darrere una columna del

porxo que envoltava el pati. No s’adonà que era massa prima per ocultarlo.

El coronel Tronat obvià l’entrada del capità i es concentrà en el

gros de l’exèrcit. Avançà unes passes i indicà al sentinella que es posés al

seu costat. El fort sencer estava a l’expectativa.

L’expedició arribà per fi a Fort Pistraus i el coronel Tronat féu

aplaudir el seu subordinat. Els soldats de Polseguera entraren d’esma al

fort. Estaven prims, bruts i exhausts, i amb prou feines si van saludar-lo

a ell o als altres. S’apinyaren al voltant de l’abeurador i començaren a

beure-hi a grans glopades, sense importar-los gens que el mastí estigués

fent-hi la migdiada a dins. Darrere els soldats arribà el coronel, i

després, la diligència.

El coronel Masegat baixà del cavall i es dirigí al seu antic company.

El sentinella encara aplaudia, i en Tronat li féu un gest perquè parés.

- Estimat Tronat! -digué el nouvingut- Quina alegria veure’t

després de tants anys! Encara estàs més decrèpit que l’última vegada

que vam coincidir!

En Tronat empassà saliva. No les tenia totes:

- Tu tampoc fas gaire patxoca, Masegat... Però almenys la fletxa

encara la tens ben entravessada! -i afegí-: No m’ho puc creure! Però què

carai hi fas, aquí?

En aquell moment la diligència entrà al fort. En Masegat li picà

l’ullet i per un moment no veié res:

- T’he portat una regal.

El vehicle s’aturà i en Masegat n’obrí la porta. L’interior de la

diligència era un escampall d’engrunes i restes de menjar. Les provisions

havien desaparegut. La Bufona i la Toia estaven estirades cadascuna en

un costat, amb les panxes inflades i les mans damunt del ventre:

- Ai... Ai!

- Uff...

- Mare de Déu! -exclamà en Tronat.

Les dues noies s’intentaren aixecar, però els fou impossible.

S’havien engreixat molt durant el viatge.

- Em sembla que estan empatxades... -explicà en Masegat.

- Però qui són, aquests dos bocois?

En Masegat introduí mig cos dins la diligència i ajudà la Bufona a

posar-se dempeus:

- Et presentaré la meva filla, la Bufona.

La Bufona intentà sortir per la porta, però quedà encallada a

l’últim moment.

- Ajuda’m, amic Tronat!

Els dos coronels agafaren els braços de la noia i l’estiraren cap

enfora amb totes les seves forces.

- Estira, estira! -feia en Masegat.

- Mrrssffmmyyysssht! -remugava en Tronat, amb la cara contreta

per l’esforç.

Era la primera vegada que la Bufona veia el rostre del seu futur

marit:

- Aaaaaaaaaaahhhh!!!!!!!!!!!!! -cridà esgarrifada.

Finalment, la noia es desencaixà i tots tres rodolaren per terra. El

sentinella aplaudí per instint, però en Tronat li mostrà el puny de terra

estant i amb això en tingué prou per fer-lo callar. Mentre l’altra noia

baixava de la diligència sense tantes dificultats, en Tronat es reincorporà

i ajudà en Masegat a aixecar-se. Una mica més enllà, la Bufona encara

rodolava i la Toia corria a assistir-la.

- He decidit lliurar-te-la en matrimoni -digué en Masegat.

En Tronat no se’n sabé avenir:

- Què?!?

- Si, home sí -féu en Masegat tustant-li l’espatlla-: Tu espera’t que

l’haguem banyada i que la vegis amb enagos. Llavors ja m’ho sabràs dir!