Capítol 20: L'assalt

- Et dic que obris la porta, figaflor!

- No, no i no!

La Bufona s’esgargamellà davant la negativa:

- Quan t’enxampi et trencaré les ulleres, Toia!

En Tronat prengué la Bufona per les espatlles i l’enretirà

suaument:

- Deixa’m provar a mi... Au va, maca: no et facis pregar, que

després serà pitjor!

- Si us plau... -implorà el capità- Si us plau....

Com que les portes no s’obrien, el capità s’amagà rere la Bufona.

En Masegat, que continuava a terra, anuncià:

- Massa tard: aquí els tenim!

En Cru, en Bru, i tots els seus ja eren a tocar:

- A l’unguludrumu! A l’unguludrumu!

Tres d’ells carregaven la tuba sobre les espatlles, a mode de trofeu.

Dins de l’instrument hi havien entaforat en Pallús i la gallina, els quals,

mig inconscients, es balandrejaven d’un costat a l’altre com si anessin en

barca.

- Vaja, el de la tuba encara està viu! -es lamentà en Masegat.

- Per què has vingut, Cru? -cridà en Tronat- Per conquerir el fort?

- A qui li importa aquest fort de pacotilla? Brut, mal situat,

decadent... No el vull per res, jo!

- I doncs què vols?

- Vull assegurar-me la producció d’ungles!

- Ja hi tornem a ser! -s’exasperà en Masegat- Quin fàstic de gent!

En aquells moments, un grup de soldats encapçalats pel sentinella

aparegué al capdamunt de la torre. Eren polsegosos i fortpistrauencs que

acabaven de sortir de la cantina en l’intermedi de la segona edició del

Concurs a Ultrança. Després de tantes hores de celebració, alguns

havien traspassat el llindar de l’empatx, i continuaven bevent fins i tot

durant el descans.

La presència excèntrica de la Toia allà dalt els havia cridat

l’atenció, i animats per la novetat, s’hi encaminaren equipats amb gots i

garrafes de granissat.

- Hola, maca... -li digueren en assolir el terrat de la torre- Què hi fa

una noia com tu en un lloc com aquest?

- Obriu la porta! -cridà el capità en veure’ls.

Els soldats estaven tan interessats en la serventa que no pararen

esment en les súpliques del capità:

- Digues, maca... Vols un got de granissat?

- D’acord -digué ella-, però que no estigui gaire ple, que si no

m’engreixo.

La Toia s’apartà cap a la cantonada més allunyada de l’exterior. Els

soldats, en acompanyar-la, quedaven al marge dels esdeveniments de la

porta.

En Tronat, mentrestant, intentava negociar amb els salvatges:

- Quedeu-vos amb el de la tuba. Em sembla que ningú d’aquí el

reclamarà.

- Aquest -replicà en Cru-, us el pensava canviar per uns quants

soldats!

- No! Emporta’t en Pallús i a nosaltres deixeu-nos en pau d’una

vegada! -exclamà la Bufona.

- Tu calla! -cridà en Bru-: A l’unguludrumu!

- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -repetiren tots a cor.

En Tronat es dirigí de nou a en Cru:

- Prova-ho amb en Masegat. Segur que a ell no li fa res

desempallegar-se d’uns quants dels seus soldats...

L’observació féu que el rei dels ungulats reprengués en Masegat:

- Fet i fet, ets tu qui has esfondrat l’unguludrumu amb el teu atac

d’irracionalitat. Per tant, és a tu a qui pertoca compensar-nos!

- Sí home, sí... Endu-te’n uns quants, començant per aquest -digué

en Masegat, assenyalant el capità-. Però no vull ser menys que en

Tronat. Emporta’t també soldats seus.

- No siguis nen petit, Masegat! -es queixà en Tronat.

- O això, o no hi ha tracte.

- Doncs no hi ha tracte.

La Toia, amb el got de granissat buit a la mà, s’acostava

dissimuladament a la vora una i altra vegada. Els soldats, congregats al

racó oposat, miraven de convèncer-la perquè repetís:

- Au va, dona! Beu-ne una mica més!

En Cru féu un senyal i els ungulats s’aproparen als fugitius amb la

intenció evident de prendre’ls:

- Ep! Però què us penseu que féu? -preguntà en Tronat quan dos

ungulats el subjectaren.

- A tu què et sembla? -bramà en Cru- Vosaltres cobrireu el lloc dels

soldats que ens negueu.

- Però espera, home. Tu i jo sempre ens hem entès...

Els ungulats ja l’alçaven un pam de terra:

- Està bé! Et pots endur tots els soldats que vulguis!

En Masegat amonestà el seu company:

- Vols dir que has de cedir fins aquest extrem?

- Crec que sí, Masegat... Mai els havia vist així!

- Per fi veig que m’interpretes... -digué en Cru- Crida els soldats,

cuita!

En Tronat balbucejà:

- Ho intentaré, però no sé si em sentiran... Soldats! Obriu la porta!

Un instant després, el sentinella aparegué al costat de la Toia i

s’abocà damunt la barana:

- Vatua, nois! Els coronels han tornat!

De fons se sentí com els soldats esclafien a riure i acte seguit

entonaven tots a l’una:

- Que t’ho creguis, que t’ho creguis, que t’ho creguis!