Capítol 4: En busca de l'ull

Quan se sabé que el coronel havia perdut l’ull, alguns ciutadans es van

afegir als soldats del capità Esparverat. El senyor Tortell, el pare d’en

Pallús, ordenà al seu fill que deixés d’estudiar solfa i cuités a afegir-se a

l’estol de voluntaris que rastrejaven les envistes de la mansió. En Pallús

intentà oposar-s’hi, però el seu pare veia en aquella circumstància una

oportunitat idònia per guanyar-se les simpaties d’algú tan principal:

- Vés, fill -digué, fent-lo sortir de la botiga-, i demostra’ls què val

un Tortell!

- Però, pare... Deixa que almenys em tregui la tuba del damunt!

El senyor Tortell, però, ja no el sentia: havia tancat la porta de la

pastisseria amb llisquet, disposat a assegurar-se una victòria alternativa

en el cas que el seu fill fallés.

Mentrestant, a la mansió, el coronel, que encara caminava mig

doblegat per culpa del lumbago, inicià un discurs sobre les

responsabilitats paternes i les obligacions de les filles. Mentre

s’embrancava en reflexions d’aquesta mena, la Bufona i la Toia

aprofitaven per treure el cap per la finestra, encara oberta.

- Filla meva! -anava dient el coronel- és el moment de prendre una

decisió transcendental!

A baix al carrer, un escampall de soldats i polsegosos de totes les

edats i condicions buscaven l’ull del governador. La Toia estirà les

faldilles de la Bufona per cridar-li l’atenció. En Pallús, de quatre grapes i

amb la tuba calçada al cos, també era allà, enmig de la gentada.

- I per tant, crec que el més assenyat és que t’aparti de segons

quines companyies.... -continuava el coronel, abstret en el seu monòleg.

En Pallús no tenia cap intenció de buscar l’ull. L’únic que volia era

mantenir-se prou lluny de la mansió per quedar fora de l’abast de

pianos, armaris o calaixeres. Tot i així, la imatge de la Bufona era més

apetitosa que qualsevol dels pastissos que feia el seu pare, de manera

que al final, i encara que en veritat temia ser descobert pel coronel, fou

incapaç d’aguantar més i s’aixecà, bo i girant-se cap a la casa.

La Bufona, en veure’l de peu dret i amb la tuba a punt, digué:

- Aquí, aquí!

El coronel sentí quelcom:

- Què passa? -preguntà- Han trobat l’ull?

- L’ull? No, i ara! És que m’ha semblat veure el trompetista d’ahir

a la nit...

- Com?!?

A pesar de l’atac de lumbago, el coronel sortí disparat cap a la

finestra. Però com que corria capcot no s’adonà que estava mal alineat

respecte aquesta, i en comptes d’abocar-s’hi s’estavellà de ple contra un

dels marcs laterals:

- Maleït sigui!

Des de la llunyania, en Pallús percebé el crit i, intuint el perill,

optà per la retirada. El coronel es fregà la closca adolorida, i quan per fi

s’abocà a la finestra, el jove ja estava fora de l’abast de l’únic ull del

militar.

-Hum! -féu aquest, escodrinyant el panorama.

La Bufona encongí les espatlles i li somrigué:

- Potser m’he confós.

El coronel s’assegurà que la fletxa no se li hagués mogut amb la

batzegada i tornà cap al centre de l’habitació:

- Doncs bé! -digué- Ja està decidit! Anirem fins a Fort Pistraus i et

casaràs amb el coronel Tronat, Bufona.

- Què?

- El coronel Tronat és un militar de la meva edat, un home

disciplinat, competent i solter. Vam lluitar esquena contra esquena

durant el famós assalt a Polseguera, ara fa uns quinze anys.

- I és guapo, aquest senyor?

- És molt simpàtic. I ara, ja cal que vagis fent les maletes: demà

passat mateix iniciarem el viatge.