La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 4: En busca de l'ull

Quan se sabé que el coronel havia perdut l’ull, alguns ciutadans es van
afegir als soldats del capità Esparverat. El senyor Tortell, el pare d’en
Pallús, ordenà al seu fill que deixés d’estudiar solfa i cuités a afegir-se a
l’estol de voluntaris que rastrejaven les envistes de la mansió. En Pallús
intentà oposar-s’hi, però el seu pare veia en aquella circumstància una
oportunitat idònia per guanyar-se les simpaties d’algú tan principal:
- Vés, fill -digué, fent-lo sortir de la botiga-, i demostra’ls què val
un Tortell!
- Però, pare... Deixa que almenys em tregui la tuba del damunt!
El senyor Tortell, però, ja no el sentia: havia tancat la porta de la
pastisseria amb llisquet, disposat a assegurar-se una victòria alternativa
en el cas que el seu fill fallés.
Mentrestant, a la mansió, el coronel, que encara caminava mig
doblegat per culpa del lumbago, inicià un discurs sobre les
responsabilitats paternes i les obligacions de les filles. Mentre
s’embrancava en reflexions d’aquesta mena, la Bufona i la Toia
aprofitaven per treure el cap per la finestra, encara oberta.
- Filla meva! -anava dient el coronel- és el moment de prendre una
decisió transcendental!
A baix al carrer, un escampall de soldats i polsegosos de totes les
edats i condicions buscaven l’ull del governador. La Toia estirà les
faldilles de la Bufona per cridar-li l’atenció. En Pallús, de quatre grapes i
amb la tuba calçada al cos, també era allà, enmig de la gentada.
- I per tant, crec que el més assenyat és que t’aparti de segons
quines companyies.... -continuava el coronel, abstret en el seu monòleg.
En Pallús no tenia cap intenció de buscar l’ull. L’únic que volia era
mantenir-se prou lluny de la mansió per quedar fora de l’abast de
pianos, armaris o calaixeres. Tot i així, la imatge de la Bufona era més
apetitosa que qualsevol dels pastissos que feia el seu pare, de manera
que al final, i encara que en veritat temia ser descobert pel coronel, fou
incapaç d’aguantar més i s’aixecà, bo i girant-se cap a la casa.
La Bufona, en veure’l de peu dret i amb la tuba a punt, digué:
- Aquí, aquí!
El coronel sentí quelcom:
- Què passa? -preguntà- Han trobat l’ull?
- L’ull? No, i ara! És que m’ha semblat veure el trompetista d’ahir
a la nit...
- Com?!?
A pesar de l’atac de lumbago, el coronel sortí disparat cap a la
finestra. Però com que corria capcot no s’adonà que estava mal alineat
respecte aquesta, i en comptes d’abocar-s’hi s’estavellà de ple contra un
dels marcs laterals:
- Maleït sigui!
Des de la llunyania, en Pallús percebé el crit i, intuint el perill,
optà per la retirada. El coronel es fregà la closca adolorida, i quan per fi
s’abocà a la finestra, el jove ja estava fora de l’abast de l’únic ull del
militar.
-Hum! -féu aquest, escodrinyant el panorama.
La Bufona encongí les espatlles i li somrigué:
- Potser m’he confós.
El coronel s’assegurà que la fletxa no se li hagués mogut amb la
batzegada i tornà cap al centre de l’habitació:
- Doncs bé! -digué- Ja està decidit! Anirem fins a Fort Pistraus i et
casaràs amb el coronel Tronat, Bufona.
- Què?
- El coronel Tronat és un militar de la meva edat, un home
disciplinat, competent i solter. Vam lluitar esquena contra esquena
durant el famós assalt a Polseguera, ara fa uns quinze anys.
- I és guapo, aquest senyor?
- És molt simpàtic. I ara, ja cal que vagis fent les maletes: demà
passat mateix iniciarem el viatge.

Capítol 3: Preguntes

L’endemà al matí, la Bufona i la Toia coincidiren amb el coronel després
d’esmorzar. El coronel encara estava vinclat de cintura cap amunt i un
pedaç de vellut li cobria la conca ocular buida.
- Contesta’m filla -digué intentant redreçar-se:- qui és aquest
atrevit que et fa la cort?
En veure que la Bufona no en tenia ni idea, la Toia aixecà el dit,
sol•licitant permís per intervenir:
- És en Pallús Tortell, el fill del pastisser. Ell i la seva família van
arribar fa un any a Polseguera...
- Maleït sigui! A partir d’ara et prohibeixo menjar pastissos!
La Bufona anava a replicar, però en aquell moment un criat entrà
a l’habitació i els digué:
- El capità Esparverat és a baix, senyor coronel.
- Que pugi.
El coronel l’havia fet cridar de bon matí. El capità era un jove alt i
escardalenc que sempre anava mig encorbat, com si temés que fossin a
punt de ventar-li un clatellot. Els seus pares l’havien obligat a seguir la
carrera militar, i fins i tot li havien comprat el rang de capità. El coronel
Masegat els n’havia acceptat els diners per adquirir l’ull de vidre que
anys després llançaria contra en Pallús.
El coronel veié entrar el capità i el saludà tan enèrgicament que
aquest féu un bot d’espant:
- Bon dia, Capità!
El jove s’afanyà a recompondre el posat i acostà una mà a la
templa per fer la salutació marcial. Calculà tan malament la distància
que es colpejà la gorra i la féu caure per terra.
- Bon... dia, coronel -quequejà, recollint la gorra-. El capità
Esparverat, a les seves ordres...
El coronel esbufegà. Darrere seu, la Bufona esclafí a riure sense
obrir la boca, cosa que li féu escopir alguns capellans.
- Capità, seleccioni uns quants soldats i pentini tota la part
davantera de la casa -el coronel s’aixecà el pedaç de vellut- Cal que trobi
el meu ull de vidre. I li ho adverteixo: no toleraré cap fracàs!
El capità picà de peus massa fort i es desequilibrà
momentàniament.
- Vol parar de fer el saltimbanqui? -el reprengué el coronel.
El capità, que ja estava vermell, s’adonà que fins i tot la Toia tenia
dificultats per contenir el riure i enrogí encara més.
- Què li passa? -exclamà el coronel- Espavili d’una vegada!
El capità assentí, empassà saliva i es féu enrere caminant
d’esquenes. Sense adonar-se’n, es desvià de la trajectòria que el menava
a la porta i es dirigí directament vers la finestra. Aquesta romania oberta
des de la nit anterior: després de tirar el piano de dret al carrer, el
coronel no l’havia tornada a tancar.
- Aaaaaaaaaah!!!!!
- Caram! -féu el coronel- D’això en dic jo fer via! Bravo, capità!

Capítol 2: El coronel Masegat

La primera reacció del coronel en veure el pretendent de la seva única
filla fou arrancar-se la fletxa que li travessava la calba d’orella a orella i
llançar-la contra en Pallús. La fletxa i ell convivien en perfecta harmonia
des de quinze anys enrere, quan uns indígenes havien assaltat la ciutat
de Polseguera amb el propòsit manifest de practicar la punteria contra
els seus habitants. El coronel sobrevisqué a l’atac, però els metges li
recomanaren de no tocar mai la fletxa que se n’havia endut de record.
El coronel, doncs, hagué de fer un gran esforç de voluntat per
seguir el consell dels metges, però finalment apartà la mà de la fletxa.
La seva següent reacció fou buscar qualsevol objecte contundent
amb què estabornir l’insistent enamorat. Per un moment pensà a tirar-li
la cama de fusta (l’original l’havia perdut en aquell assalt de quinze anys
enrere), però li semblà que si errava el tret després li seria impossible
sortir a perseguir-lo.
En Pallús s’armà de valor i buidà els pulmons per última vegada.
Sonà un re fenomenal. La gallina es projectà de nou cap amunt i la seva
silueta quedà retallada contra la lluna. En descendir, veié com el coronel
arrossegava un piano cap a la finestra. Tot seguit, l’au caigué de cap
entre els peus del seu amo. A pesar del formidable castanyot, es
reincorporà amb rapidesa. El noi la mirà i en els seus ulls hi endevinà un
esglai infinit. La gallina assenyalà el cel amb el bec. En Pallús aixecà el
cap. El piano ja queia mansió avall.
El piano s’estavellà contra terra i deixà anar un tan grandiós
estrèpit de notes rompudes i fustes esqueixades que ensordí els
improperis del coronel, les exclamacions de la Bufona, els esgüells de la
Toia, els crits d’en Pallús i el cloquejar histèric de la gallina. La
mescladissa de fusta, tecles, cordes i pedals aixecà un gran núvol de
pols.
Durant uns instants, el coronel i les noies sotjaren detingudament
l’indret del cataclisme. Quan la pols començà a esvair-se, endevinaren els
contorns del grassonet, la tuba i la gallina corrents carrer enllà.
En veure que el noi havia escapat indemne, el coronel es llevà l’ull
de vidre (el de veritat li havia rebentat una llança indígena en el famós
assalt a Polseguera) i l’assestà contra en Pallús, cada cop més distant.
L’ull sobrevolà piano, pols i petjades, però rebotà contra terra abans de
col·lidir amb el seu objectiu ideal.
- Maleït sigui! -cridà el coronel- Si torno a veure’t per aquí et faré
empassar la gallina amb plomes i tot!
La Toia havia esclatat a plorar, però la Bufona li demanà silenci
amb un gest i li assenyalà la catifa. La serventa callà a l’instant i les dues
corregueren cap a l’alcova. La Bufona s’enfonyà entre els llençols i la Toia
s’arraulí als seus peus. Les dues començaren a roncar sorollosament per
si es presentava el coronel.
Aquest, però, no comparegué. Després de llançar l’ull havia patit
un atac de lumbago que l’havia deixat doblegat sobre ell mateix, i amb
prou feines si es podia moure.

Capítol 1: Concert de Mitjanit

Una gran lluna plena penjava enmig del cel quan la tuba començà a
sonar:
- Do, re, do, re...
La melodia venia del carrer. Era molt bàsica, però fou suficient per
intrigar la Bufona: deixà la novel•la d’amor a la tauleta, s’aixecà del llit i
corregué a treure el cap per la finestra.
Galtaplè i acalorat, en Pallús feia sonar una tuba més gran que ell,
sostenint-la amb dificultats. Al pavelló de la tuba hi havia fet seure una
gallina que, a mode de sordina, impedia que l’instrument desplegués tot el
seu potencial sonor. De tant en tant, però, en Pallús bufava amb tant
d’ímpetu que la gallina s’elevava uns centímetres i es mantenia en
suspensió per uns instants. Aleshores, el do o el re (les úniques notes que
en Pallús havia après a tocar fins llavors) sonaven prou greus per fer
tremolar tots els vidres de la mansió:
- Dooo, reee!
Com d’habitud, la serventa de la Bufona dormia als peus del llit,
arraulida damunt d’una catifa. Quan despertà, les ulleres li tremolaven
damunt del nas:
- I ara, senyora! Però què és aquesta fressa?
- Aixeca’t corrents, Toia, que veuràs com se li inflen les galtes al
trompetista!
Encara que estava veritablement adormida, la serventa s’afanyà a
obeir. Va córrer a costat de la Bufona i es recolzà a l’ampit de la finestra.
En Pallús continuava concentrat en la seva simfonia simplista, amb el pap
ben inflat i els ulls clavats en els pistons de l’instrument. Havia planejat
de declarar-se en acabar el concert, però ara que hi era posat no veia
l’hora de fer-ho.
La Toia esguardà alternativament el noi i la seva senyora. La Bufona
se la mirà d’esquitllentes. La Toia li somrigué. La Bufona estirà l’índex i li
col•locà bé les ulleres tortes. Després, ambdues es van girar cap en Pallús
i la Bufona el saludà:
- Trompetista! Trompetista!
En Pallús sentí la salutació i un calfred li recorregué l’espinada. Els
dits van entortolligar-se-li entre els pistons i de la tuba n’emergí una nota
que sonà com una llufa. Les noies van riure i aplaudir amb entusiasme.
En Pallús, contorbat per l’espifiada, bufà llavors amb totes les seves
forces: un do especialment poderós aixecà la gallina més del compte,
elevant-la fins a l’alçada de la finestra de la Bufona:
- Tites, tites! –digué ella.
La Toia intentà agafar-la, però només aconseguí arrencar-li unes
quantes plomes.
- Cocococ! -es queixà l’animal.
En aquell moment, just damunt del pis de la Bufona, una finestra
s’obrí de bat a bat:
- Maleït sigui! -retrunyí una veu- Què dimonis és aquesta gatzara
infernal?!?
El coronel Masegat, governador de la ciutat de Polseguera, vidu i
pare de la Bufona, s’havia despertat. La gallina caigué de nou dins la
tuba. En Pallús encadenà un bon solo, però l’au havia quedat tan ben
encaixada que només el sentí ell. Les noies, que s’havien entaforat a
l’habitació en sentir el coronel, corregueren a abocar-se de nou. No volien
perdre’s cap detall.

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)