La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 17: La fugida

El coronel Tronat estirà les regnes amb totes les seves forces, però el
cavall fou incapaç de frenar i es precipità costa avall amb la diligència
darrere. El vehicle estigué a punt d’estavellar-se en dues o tres ocasions:
en la darrera, ensopegà amb un pedrot i sortí alegrement propulsat cap
al cel. El coronel notà com el cul se li separava del banc i tot ell s’elevava
pels aires. Quan caigué, la diligència ja era lluny. En l’interior d’aquesta,
el capità rebotava d’un costat a l’altre sense parar de xisclar.
- Visca! -bramava el coronel Masegat- Ja s’acosta!
Mentrestant, els delinqüents ungulats s’escapaven
irremeiablement: s’havien separat i cadascun corria per la seva banda,
provocant el caos entre els seus perseguidors, que en dubtar si decidir-se
per un o per l’altre els donaven un avantatge preciós. En Cru s’aturà un
moment i s’adonà que tenien la partida perduda:
- Oh, no! -digué, esbufegant-: Ens quedarem sense productors
d’ungles! Quina desgràcia!
Però aleshores tingué una idea:
- Atureu-vos! Deixeu estar aquests criminals! Ja els atraparem un
altre dia... Capturarem el vell i la noia i els estacarem a l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -cridaren els salvatges a
l’uníson.
Els criminals van desaparèixer entre els arbres. Els ungulats es
van agrupar al voltant del seu rei i van enfilar el retorn cap a les restes
de l’unguludrumu, on el coronel i la Bufona contemplaven com
s’aproximava la diligència, sense sospitar del perill que els amenaçava
des de la reraguarda.
Amb el sacseig constant, el cavall s’alliberà de la diligència i fugí
edivtat costa amunt. Mentrestant, la cabina continuava sola el seu
descens. A causa del pendent i la irregularitat del terreny, inicià una
sèrie de voltes de campana que s’anaren transformant en bots cada cop
més llargs. En Tronat, mirant-s’ho des de la distància, exclamà:
- Uau!
I li semblà veure ben bé tot de claus que sortien volant cap aquí i
cap allà. Eren els claus que mantenien subjectades les fustes de la
cabina. A uns vint metres de l’unguludrumu, el que quedava de vehicle
es desballestà irremissiblement. D’entre el caos que en resultà emergí el
capità, que rodolà fent la croqueta fins arribar als peus del coronel i la
Bufona. L’últim batzac que rebé abans d’aturar-se li guarí el torticoli de
cop.
- Bravo, capità! -digué el coronel- I jo que el tenia per un covard!
En aquell moment, els ungulats ressentits aparegueren per
l’extrem oposat, ululant amb fanatisme:
- A l’unguludrumu! A l’unguludrumu!
- Els ungulats! -cridà la Bufona.
En sentir-ho, el capità exclamà:
- Fugim!
La Bufona fou la primera a reaccionar i engegà a córrer cap a la
carena. El capità intentà seguir-la, però no aconseguí de moure’s: el
coronel el subjectava pels tirants:
- No tan ràpid, capità!
Els ungulats, que ja eren molt a prop, cridaven:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Deixi’m marxar! -suplicà el capità.
El coronel, però, ja se li enfilava a les espatlles:
- Ara veurà com tot allò del mastí li serà d’utilitat...
Muntat a collibè, el coronel li tustà les anques amb la fletxa, i el
capità pogué emprendre finalment la fugida.
No gaire més lluny, a mitja muntanya, en Tronat perseguia el
cavall alliberat de la diligència.
- Que bé! -exclamà en Masegat en veure’l- Ara ja hi som tots!
Aleshores se sentí com en Cru cridava des de la distància:
- Tot això és culpa teva, Tronat! Si t’enxampo també aniràs a
l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -repetiren els salvatges a cor.
El cavall escapà per fi d’en Tronat, que caigué de morros a terra
després del darrer salt que féu en intentar atrapar-lo. Encara estava
estirat bocaterrosa quan els tres polsegosos van atènyer-lo:
- Hi ha una cosa que no entenc, Tronat -digué en Masegat-: Com
és que aquest salvatge sap el teu nom?
- Vés a saber! -respongué ell aixecant-se i encetant a córrer-: Els
l’haurà dit la teva filla...
La Bufona volgué protestar:
- No és ben bé així, pare! En Tronat em prometé un....
En aquell moment, un ungulat particularment lleig que se les
havia compost per atansar-se’ls, es llançà sobre les espatlles d’en
Masegat:
- Un moment, filla! Ja m’ho explicaràs després!
- A l’unguludrumu!-deia el salvatge.
- Socors! -xisclà el capità, que els arrossegava als dos.
- Au va, capità! -digué en Masegat- No sigui tan impressionable!
La resta de salvatges també eren a punt d’encalçar-los:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
Amb un moviment precís, el coronel clavà la fletxa que duia a la
mà al cul de l’indígena. Aquest va fer un esgarip horrible, es portà les
mans al darrera i rodolà per terra. La seva caiguda féu ensopegar els
ungulats que corrien més a prop. El rei Cru, en veure-ho, deixà anar un
udol particularment desafinat. La boca li escumejava de ràbia:
- Huuuuuuuuuuu! A l’unguludrumuuu!
Els ungulats, envigorits per l’arenga del seu cap, acceleraren el seu
pas i en poca estona aconseguiren tenir els polsegosos altre cop a l’abast
de la mà. En Tronat quedava fora del seu encalç: acabava d’arribar a la
carena, on inicià el descens sense esperar ningú.
- Mireu! -cridà en Masegat-: En Tronat va a buscar reforços!
Els de Polseguera van assolir la carena. En Masegat baixà de les
espatlles del capità i bramà:
- Comenceu a passar! Jo protegiré la rereguarda!
En Masegat brandà la fletxa amenaçadorament, però com que li
faltava una cama, el seu propi moviment el desequilibrà i caigué per
terra. La seva caiguda arrossegà el capità i la Bufona i tots tres van
acabar estesos. El gruix dels ungulats, amb en Cru i en Bru al
capdavant, es trobava a menys de cinc metres d’ells:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Això és el final... -somicà la Bufona.
- Espera que m’aixequi, filla, i ja veuràs com me’ls acabo.
De sobte, un soroll greu, profund i penetrant, els deixà a tots
garratibats. Els ungulats, espaordits amb aquella aparició sonora que
mai havien ni albirat a imaginar, s’enretiraren de la carena talment com
si fossin bèsties edivtades. Els polsegosos es cobriren les orelles amb
les mans i miraren cap a la direcció del so.
Enfilant-se pel vessant de Fort Pistraus, en Pallús Tortell
s’acostava a la carena amb els llavis enganxats a l’enorme tuba.
Avançava amb pas ferm i sostingut; i acalorat i considerablement més
prim, bufava amb totes les seves forces:
- Doooooooooo!!!!!!!!!! Reeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!
I marxant al mateix pas, recoberta d’un finíssim plomissol,
avançava també la gallina. Duia la cresta dreçada, el bec ben alt i la
mirada altiva.

Capítol 16: El rescat

La diligència inicià la marxa a poc a poc. El mastí intentà seguir-la, però
el vehicle adquirí ben aviat una velocitat més rumbosa i el gos hagué
d’abandonar el seu intent pocs metres després de sortir del fort. Quan es
girà, el sentinella ja havia tancat la porta.
Ocupat a esperonar el cavall, el coronel Tronat no s’adonà que per
una de les finestres de la cabina treia el cap un passatger:
- No! -cridava- No!
Era el capità Esparverat. S’hi havia amagat poc després d’arribar
al fort, i no n’havia sortit en cap moment. S’encarcarà de dormir amagat
sota el banc dels passatgers; i de resultes d’això un torticoli
impressionant li mantenia una orella enganxada a l’espatlla.
En percebre com es posaven en moviment, havia cregut en la
possibilitat d’un retorn a Polseguera. Quan s’abocà a la finestra per
comprovar-ho, descobrí que avançaven precisament en la direcció
contrària.
- No! A Ungula no!
En Tronat no podia sentir-lo. La diligència guanyava velocitat, i el
sotragueig creixent ho aclaparava tot amb el seu soroll. Per molt ràpid
que anés, però, en Masegat feia més via, i la seva arribada al país dels
ungulats era imminent.
Enardit per la proximitat de la batalla, el coronel Masegat remuntà
el costerut pendent de la serralada que separava els dos móns, i en
arribar a dalt de tot i contemplar l’altre vessant, se sorprengué de veure
un país verd en comptes d’un de polsegós. Aquesta diferència no féu sinó
incrementar la seva ràbia envers els salvatges, de manera que llançà un
esgarip terrible i desafinat i clavà els esperons als baixos del cavall amb
totes les seves forces. El cavall renillà de dolor i etzibà una cossa a l’aire.
El coronel, desprevingut, sortí propulsat cap endavant i inicià el descens
cap a Ungula entre tombarelles i rodolons que encara el van masegar
més. El cavall, al capdamunt de la carena, es desentengué del destí del
seu genet per concentrar-se a pasturar entre els incipients brots d’herba
que, provinents del fons de la vall, poblaven esparsos aquell paratge.
El coronel rodolava muntanya avall com una bola de neu,
arrossegant amb ell tot de pedres i cridant:
- Bufona! Bufona!!!!
Quan portava uns metres de caiguda, el cap li rebotà de costat
contra una pedra i la fletxa va sortir-li per un dels forats, però
seguidament rebé un cop al costat oposat i la fletxa recuperà la seva
posició habitual sense que el coronel arribés ni a adonar-se’n. Si que
s’adonà, però, que la cama de fusta se li trencava. Es va rompre en tres
porcions que sortiren disparades cap amunt i que ell veié retallades
contra el cel com si fossin les bitlles d’un malabarista:
- No!
Amb tot això, la trajectòria del seu descens el menava directe cap
al poblat dels ungulats, i més concretament, cap a l’unguludrumu. Com
que no parava de cridar, els ungulats van deixar les seves ocupacions
quotidianes per aixecar el cap i esbrinar quina era la causa de tanta
fressa. La visió els esfereí: un allau de pedres es precipitava directament
contra ells. Però el més aterrador no eren les pedres, sinó aquell home
esperitat que baixava entre elles, vociferant com un posseït i rebent
contínues batzegades que no semblaven afectar-lo. Els ungulats,
vivament impressionats, arrencaren a córrer en totes direccions, amb la
intenció de fugir d’aquell assot imminent.
- Bufona! Bufona!!!
La Bufona a penes tingué temps de veure com el seu pare baixava
llançat contra l’unguludrumu i arrasava amb la seva empenta tot el que
trobava per davant:
- Pare!
Els obstacles amb els quals ensopegava van començar a alentirlo,
però va ser l’embrollament d’ungles de l’unguludrumu el que el deturà
finalment, enredant-lo a escassa distància de la Bufona:
- Bufona! Però què és això?
- Això? Ungles. Ungles de criminals.
- Maleït sigui! Quina cosa més repugnant!
Indignat, el coronel s’arrancà la fletxa del cap i la brandà sense
compassió ni miraments: seccionà totes les ungles que tenia a la vora, i
en quedar-ne alliberat començà a saltar a pota ranca i prosseguí la seva
despietada manicura fins reduir l’unguludrumu a una paròdia del que
havia estat. Gràcies a això, la Bufona també aconseguí deslliurar-se, com
ho aconseguiren igualment el reguitzell de criminals que havien
contemplat atònits l’enèrgica acció del coronel.
- Hu, hu, hu!!! -reien mentre s’aixecaven.
I es posaven les mans a l’alçada dels ulls per veure com els havien
quedat les ungles, que si bé irregulars i mal tallades, eren molt més
curtes que a penes uns minuts abans i els tornaven a permetre d’usar
les mans a discreció. I llavors cridaren, tot fugint:
- Som lliures! Som lliures!
Els ungulats no van reaccionar fins que van veure que els
criminals s’evadien a la desbandada:
- Però què féu sense anar-los al darrere? -cridava en Cru- Atrapeu-los,
atrapeu-los!

Capitol 15: L'unguludrumu

- Tranquil·la, maca -digué una veu.
La Bufona, atrapada en l’embull d’ungles, girà el cap en direcció a
la veu. Un dels ungulats desvagats s’havia despertat:
- És qüestió de no atabalar-se.
- Com vol que no m’atabali -somicà ella-, amb totes aquestes
ungles esgarrapant-me?
- El que has de fer és estar-te quieta. Com més et moguis, més
t’embolicaràs. És el mateix que els passa als peixos i als animalons del
bosc.
- Què hi tenen a veure, aquests, amb tot això?
- Els ungulats fem servir les ungles per pescar i per caçar. Les
deixem créixer durant anys, fins que se’n poden fer xarxes per a les
trampes. Són elàstiques, impermeables i molt resistents a les
estrebades...
- És horrorós...
- El que és horrorós és estar-se anys sense poder fer burilles. No et
pots imaginar el que això representa per a un ungulat! Fer burilles és el
nostre passatemps favorit!
La Bufona s’esgarrifà:
- Per l’amor de Déu... quin malson de lloc!
L’ungulat posà cara de desfici:
- Si pogués, només per uns minuts, burxar-me el nas al meu aire! -
aleshores sospirà i canvià de to-: Però amb aquesta unglamenta és
impossible!
- Aquesta sí que és bona! I doncs per què te la deixes créixer tant?
- És el càstig per haver delinquit. A l’unguludrumu només hi venim
els criminals, nena.
- Cri... minals? -quequejà ella.
- Exacte. Assassins, trinxeraires, estafadors... Suposo que al teu
país també n’hi deuen haver, no? Doncs Ungula no és diferent. Quan ens
enxampen, el rei ens fa portar aquí: de primer ens hi estaquen, però al
cap d’uns anys, ja no cal ni tenir-nos lligats. Les ungles ens han crescut
tant que no ens podem moure ni fer res sols: no podem agafar res, no
podem fer burilles... És com si no tinguéssim braços. I mai ens les tallen
prou perquè això canviï!
Alguns convictes es regiraren amb peresa en les seves poltrones,
com si la conversa de fons els estigués deixondint. Els seus moviments
feien sacsejar les ungles que atrapaven la Bufona:
-Ai!
L’ungulat desvetllat continuà parlant:
- Els ungulats respectables ens detesten i no se’ns volen ni acostar.
Però algú ens ha de servir l’aigua i el menjar perquè les ungles continuïn
creixent... No cal ser gaire llest per endevinar que has estat escollida per
encarregar-te de l’unguludrumu... Això vol dir que t'estaràs una bona
temporada entre nosaltres... Potser la resta de la teva vida!
- No... -féu la Bufona, sacsejant-se- No, això mai!
- No t’exaltis, maca -digué el criminal- recorda el que t’he explicat
dels peixos i els animalons...
- Prou, si us plau!
El criminal observà com la noia s’enredava cada cop més i esclatà
a riure gustosament, a la manera ungulada:
- Hu, hu, hu!
Els seus companys es despertaren del tot en sentir-lo. Aixecaren
un poc els caps per descobrir què el feia riure. La imatge d’una noia
agitant-se a la desesperada entre les ungles de tots ells superà les seves
expectatives. Un instant després, l’unguludrumu sencer esclatava en una
cacofonia de rialles criminals.

Capítol 14: La llista

Els dos coronels seien en una taula al despatx d’en Tronat, l’un davant
de l’altre. En Tronat feia veure que escrivia en un paper:
- A veure, pasta i raspall de dents, gel de dutxa i sabó pel cap,
tovallola gran, tovallola petita....
- No em penso banyar! -es queixava en Masegat, impacient-. No
vull que se’m podreixi la cama de fusta!
- Molt bé, home, no t’enfadis... Esborrarem les tovalloles... A veure,
continuem: dos parells de calçotets, mitjons prims i mitjons gruixuts...
- Gruixuts, amb la calor que fa?
- No et pensis, potser ens canvia el temps. Ja se sap, avui dia, el
clima es comporta d’una forma ben extravagant: a l’estiu neva, a l’hivern
fa calor...
- Tant com nevar...
- De moment no ha passat mai, però vés a saber...
- Tens raó... Doncs apunta també guants i bufanda, per si de cas.
- Molt bona idea!
- Però, un moment! -exclamà en Masegat aixecant-se- Jo no tinc
res de tot això! D’on vols que ho tregui?
- Bé, no ho sé... Home, si no estàs ben preparat potser millor que
ho suspenguem... Per què no te’n tornes a Polseguera, Masegat?
- Com? I el teu casament, què?
- Ah, no t’hi amoïnis! T’agraeixo molt el gest, de veritat. Però què hi
farem! Si no pot ser, no pot ser: no cal capficar-s’hi... A més, ja m’havia
fet a la idea de romandre solter la resta dels meus dies, o sigui que per
mi tampoc serà tan greu...
- Vols dir?
- I és clar, home!
En Masegat rumià una estona i començà a assentir dèbilment. En
Tronat li somrigué:
- Doncs bé! -digué aixecant-se i arrugant la llista- Potser ja és hora
que donem l’assumpte per tancat...
- Espera! -cridà en Masegat colpejant la taula- Això no pot quedar
així! Vaig treure la meva filla de Polseguera per trobar-li un partit com
cal! No em penso conformar amb un gendre salvatge!
S’atansà al seu company i li clavà l’índex al pit:
- Saps què et dic? Que surto ara mateix a rescatar-la! Ni raspall de
dents ni calçotets de recanvi! És que encara no em coneixes?
- Però Masegat, això que dius no és només una temeritat, sinó
també una bestiesa...
- A callar! La portaré cap aquí i acte seguit celebrarem la boda!
Com em dic Masegat!
En veure’l tan decidit, en Tronat intentà enxampar-lo amb els dos
braços. En Masegat l’esquivà i sortí a fora d’una revolada. En Tronat
trontollà i estigué a punt de caure, però finalment es pogué subjectar al
respatller d’una cadira:
- Atura’t! -cridà. A continuació, el respatller cedí sota el seu pes i
es partí en dos. En Tronat caigué de cara contra el cul de la cadira-:
Outx!!
El coronel Masegat recorregué el pati, s’enfilà a un cavall i es dirigí
a la porta del fort:
- Obriu! Obriu d’una vegada!
El sentinella baixà de la torre per accionar el mecanisme
d’obertura. En Masegat féu encabritar el cavall mentre esperava, i quan
tingué via lliure marxà rabent cap a Ungula.
En Tronat s’incorporà bellugant el cap a banda i banda i sortí al
pati cridant com un desesperat:
- Atrapeu-lo! Atrapeu-lo!
Ningú va respondre-li: el pati estava desert. El coronel sentí veus a
la cantina i hi féu cap. Els soldats de Polseguera i els de Fort Pistraus
estaven embrancats en una segona edició del Concurs a Ultrança.
Mentre s’empatxaven, entonaven tot de cançons poca-soltes.
- Quin desastre!
El coronel tornà al pati i anà cap a la porta:
- Sentinella!
- Coronel?
- Qui ha obert la porta?
- M’ho ha ordenat el coronel Masegat, senyor. Ha marxat amb un
cavall.
- Maledicció! Quan torni et tancaré al calabós!
- Però si només he obeït un superior...
El coronel no s’estava per brocs:
- Calla! Haig d’atrapar-lo abans que parli amb la Bufona! Necessito
un cavall... Llàstima que aquí al fort no en tinguem: fa molts anys que
ens els vam cruspir tots!
- Es de Polseguera en van portar dos, amb la seva expedició. L’un
se l’ha endut el coronel. L’altre està fermat a la diligència!
- Vatua l’olla! És veritat!
- El pot desenganxar i....
- No cal! Així podré anar assegut en el pescant! Un banc
sempre és més còmode que una sella!
- Té tota la raó del món, senyor -l’adulà el sentinella.
El coronel ja no l’escoltava: corria pati enllà a la recerca del vehicle.

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)