El sentinella va poder convèncer els seus companys que s’aboquessin a
la barana exterior de la torre. S’hi amuntegaren entre rialles i vessades
de granissat, però quan van comprovar que la presència dels coronels era
inqüestionable, se’ls passaren de cop les ganes de riure:
- Correu, nois: que algú baixi a obrir la porta!
- Això! -cridà en Tronat- Obriu sense més demora!
De resultes de l’ordre, tot eren corredisses. La Toia intentà fer-se
escoltar:
- Atureu-vos! Els vostres superiors us volen vendre!
- Com dius?
En Tronat sentí l’advertència de la serventa i els increpà:
- Des de quan escolteu les ocurrències d’una dona? Que no sabeu
que tenen la imaginació sobreexcitada de tant llegir novel·letes d’amor?
La Toia mirà de defensar-se:
- Si jo no sé llegir!
- És veritat! -reconegué la Bufona- Mai n’hi he deixat aprendre. Jo
sí que en sé, però. M’agraden molt, les novel·les d’amor!
- Sí, i per això en Tronat et va poder enganyar tan fàcilment amb el
conte del príncep ungulat! - li recriminà el seu pare.
El capità Esparverat saltava una i altra vegada cap a la torre:
- Obriu, si us plau!
En Cru s’acostà a en Tronat i li clavà l’índex al pit repetides
vegades:
- Ja n’hi ha prou! Convenceu-los d’una vegada o complirem la
nostra amenaça!
L’escena no passà inadvertida pels de la torre:
- Qui és aquest descamisat? -preguntà un soldat polsegós.
- És un ungulat! -li aclarí el sentinella.
La Toia intervingué de nou:
- Us hi volen entregar per obtenir la seva llibertat a canvi!
En Tronat sentí les explicacions de la Toia i s’afanyà a
desacreditar-la:
- El que us deia: imaginació sobreexcitada, fabulació extrema,
ànsia de protagonisme... Tot per culpa dels llibres!
- No sé llegir! No sé llegir!
En Masegat s’aferrà a les cames del seu company de rang i
aconseguí reincorporar-se. Sense deixar de recolzar-se a l’espatlla del
fortpistrauenc, aixecà un puny cap als soldats:
- Ja és suficient! Polsegosos: si obeïu les ordres ara mateix
obtindreu clemència. Si no, us asseguro que sereu jutjats a Polseguera
per un tribunal militar sense sentiments!
Els soldats de Polseguera se separaren dels altres i començaren a
deliberar entre xiuxiueigs, mentre de reüll vigilaven els de Fort Pistraus.
Aquests els escodrinyaven amb recel creixent. La Toia insistia a prevenir-
los, però ara els dos grups l’obviaven, concentrats com estaven intentant
endevinar quines serien les respectives reaccions.
En Masegat picà l’ull bo als salvatges:
- Ja ho veureu... Imposo tant de respecte que no gosaran desobeir-me!
Els polsegosos eren a punt de cedir:
- Està bé, senyor. Obrirem la porta... Però volem garanties que un
cop a casa mantindrem l’immunitat. Volem la seva paraula!
- La seva paraula no val per a res, a Polseguera! -cridà de sobte
una veu.
- Ep! -digué en Masegat-: Qui parla ara?
El sentinella mirà entre els ungulats:
- Òndia! -digué- Si és el xaval que fa unes hores ha aparegut
preguntant per la filla del coronel!
Entrades
