Capítol 17: La fugida
El coronel Tronat estirà les regnes amb totes les seves forces, però el
cavall fou incapaç de frenar i es precipità costa avall amb la diligència
darrere. El vehicle estigué a punt d’estavellar-se en dues o tres ocasions:
en la darrera, ensopegà amb un pedrot i sortí alegrement propulsat cap
al cel. El coronel notà com el cul se li separava del banc i tot ell s’elevava
pels aires. Quan caigué, la diligència ja era lluny. En l’interior d’aquesta,
el capità rebotava d’un costat a l’altre sense parar de xisclar.
- Visca! -bramava el coronel Masegat- Ja s’acosta!
Mentrestant, els delinqüents ungulats s’escapaven
irremeiablement: s’havien separat i cadascun corria per la seva banda,
provocant el caos entre els seus perseguidors, que en dubtar si decidir-se
per un o per l’altre els donaven un avantatge preciós. En Cru s’aturà un
moment i s’adonà que tenien la partida perduda:
- Oh, no! -digué, esbufegant-: Ens quedarem sense productors
d’ungles! Quina desgràcia!
Però aleshores tingué una idea:
- Atureu-vos! Deixeu estar aquests criminals! Ja els atraparem un
altre dia... Capturarem el vell i la noia i els estacarem a l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -cridaren els salvatges a
l’uníson.
Els criminals van desaparèixer entre els arbres. Els ungulats es
van agrupar al voltant del seu rei i van enfilar el retorn cap a les restes
de l’unguludrumu, on el coronel i la Bufona contemplaven com
s’aproximava la diligència, sense sospitar del perill que els amenaçava
des de la reraguarda.
Amb el sacseig constant, el cavall s’alliberà de la diligència i fugí
edivtat costa amunt. Mentrestant, la cabina continuava sola el seu
descens. A causa del pendent i la irregularitat del terreny, inicià una
sèrie de voltes de campana que s’anaren transformant en bots cada cop
més llargs. En Tronat, mirant-s’ho des de la distància, exclamà:
- Uau!
I li semblà veure ben bé tot de claus que sortien volant cap aquí i
cap allà. Eren els claus que mantenien subjectades les fustes de la
cabina. A uns vint metres de l’unguludrumu, el que quedava de vehicle
es desballestà irremissiblement. D’entre el caos que en resultà emergí el
capità, que rodolà fent la croqueta fins arribar als peus del coronel i la
Bufona. L’últim batzac que rebé abans d’aturar-se li guarí el torticoli de
cop.
- Bravo, capità! -digué el coronel- I jo que el tenia per un covard!
En aquell moment, els ungulats ressentits aparegueren per
l’extrem oposat, ululant amb fanatisme:
- A l’unguludrumu! A l’unguludrumu!
- Els ungulats! -cridà la Bufona.
En sentir-ho, el capità exclamà:
- Fugim!
La Bufona fou la primera a reaccionar i engegà a córrer cap a la
carena. El capità intentà seguir-la, però no aconseguí de moure’s: el
coronel el subjectava pels tirants:
- No tan ràpid, capità!
Els ungulats, que ja eren molt a prop, cridaven:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Deixi’m marxar! -suplicà el capità.
El coronel, però, ja se li enfilava a les espatlles:
- Ara veurà com tot allò del mastí li serà d’utilitat...
Muntat a collibè, el coronel li tustà les anques amb la fletxa, i el
capità pogué emprendre finalment la fugida.
No gaire més lluny, a mitja muntanya, en Tronat perseguia el
cavall alliberat de la diligència.
- Que bé! -exclamà en Masegat en veure’l- Ara ja hi som tots!
Aleshores se sentí com en Cru cridava des de la distància:
- Tot això és culpa teva, Tronat! Si t’enxampo també aniràs a
l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -repetiren els salvatges a cor.
El cavall escapà per fi d’en Tronat, que caigué de morros a terra
després del darrer salt que féu en intentar atrapar-lo. Encara estava
estirat bocaterrosa quan els tres polsegosos van atènyer-lo:
- Hi ha una cosa que no entenc, Tronat -digué en Masegat-: Com
és que aquest salvatge sap el teu nom?
- Vés a saber! -respongué ell aixecant-se i encetant a córrer-: Els
l’haurà dit la teva filla...
La Bufona volgué protestar:
- No és ben bé així, pare! En Tronat em prometé un....
En aquell moment, un ungulat particularment lleig que se les
havia compost per atansar-se’ls, es llançà sobre les espatlles d’en
Masegat:
- Un moment, filla! Ja m’ho explicaràs després!
- A l’unguludrumu!-deia el salvatge.
- Socors! -xisclà el capità, que els arrossegava als dos.
- Au va, capità! -digué en Masegat- No sigui tan impressionable!
La resta de salvatges també eren a punt d’encalçar-los:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
Amb un moviment precís, el coronel clavà la fletxa que duia a la
mà al cul de l’indígena. Aquest va fer un esgarip horrible, es portà les
mans al darrera i rodolà per terra. La seva caiguda féu ensopegar els
ungulats que corrien més a prop. El rei Cru, en veure-ho, deixà anar un
udol particularment desafinat. La boca li escumejava de ràbia:
- Huuuuuuuuuuu! A l’unguludrumuuu!
Els ungulats, envigorits per l’arenga del seu cap, acceleraren el seu
pas i en poca estona aconseguiren tenir els polsegosos altre cop a l’abast
de la mà. En Tronat quedava fora del seu encalç: acabava d’arribar a la
carena, on inicià el descens sense esperar ningú.
- Mireu! -cridà en Masegat-: En Tronat va a buscar reforços!
Els de Polseguera van assolir la carena. En Masegat baixà de les
espatlles del capità i bramà:
- Comenceu a passar! Jo protegiré la rereguarda!
En Masegat brandà la fletxa amenaçadorament, però com que li
faltava una cama, el seu propi moviment el desequilibrà i caigué per
terra. La seva caiguda arrossegà el capità i la Bufona i tots tres van
acabar estesos. El gruix dels ungulats, amb en Cru i en Bru al
capdavant, es trobava a menys de cinc metres d’ells:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Això és el final... -somicà la Bufona.
- Espera que m’aixequi, filla, i ja veuràs com me’ls acabo.
De sobte, un soroll greu, profund i penetrant, els deixà a tots
garratibats. Els ungulats, espaordits amb aquella aparició sonora que
mai havien ni albirat a imaginar, s’enretiraren de la carena talment com
si fossin bèsties edivtades. Els polsegosos es cobriren les orelles amb
les mans i miraren cap a la direcció del so.
Enfilant-se pel vessant de Fort Pistraus, en Pallús Tortell
s’acostava a la carena amb els llavis enganxats a l’enorme tuba.
Avançava amb pas ferm i sostingut; i acalorat i considerablement més
prim, bufava amb totes les seves forces:
- Doooooooooo!!!!!!!!!! Reeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!
I marxant al mateix pas, recoberta d’un finíssim plomissol,
avançava també la gallina. Duia la cresta dreçada, el bec ben alt i la
mirada altiva.
Capítol 16: El rescat
La diligència inicià la marxa a poc a poc. El mastí intentà seguir-la, però
el vehicle adquirí ben aviat una velocitat més rumbosa i el gos hagué
d’abandonar el seu intent pocs metres després de sortir del fort. Quan es
girà, el sentinella ja havia tancat la porta.
Ocupat a esperonar el cavall, el coronel Tronat no s’adonà que per
una de les finestres de la cabina treia el cap un passatger:
- No! -cridava- No!
Era el capità Esparverat. S’hi havia amagat poc després d’arribar
al fort, i no n’havia sortit en cap moment. S’encarcarà de dormir amagat
sota el banc dels passatgers; i de resultes d’això un torticoli
impressionant li mantenia una orella enganxada a l’espatlla.
En percebre com es posaven en moviment, havia cregut en la
possibilitat d’un retorn a Polseguera. Quan s’abocà a la finestra per
comprovar-ho, descobrí que avançaven precisament en la direcció
contrària.
- No! A Ungula no!
En Tronat no podia sentir-lo. La diligència guanyava velocitat, i el
sotragueig creixent ho aclaparava tot amb el seu soroll. Per molt ràpid
que anés, però, en Masegat feia més via, i la seva arribada al país dels
ungulats era imminent.
Enardit per la proximitat de la batalla, el coronel Masegat remuntà
el costerut pendent de la serralada que separava els dos móns, i en
arribar a dalt de tot i contemplar l’altre vessant, se sorprengué de veure
un país verd en comptes d’un de polsegós. Aquesta diferència no féu sinó
incrementar la seva ràbia envers els salvatges, de manera que llançà un
esgarip terrible i desafinat i clavà els esperons als baixos del cavall amb
totes les seves forces. El cavall renillà de dolor i etzibà una cossa a l’aire.
El coronel, desprevingut, sortí propulsat cap endavant i inicià el descens
cap a Ungula entre tombarelles i rodolons que encara el van masegar
més. El cavall, al capdamunt de la carena, es desentengué del destí del
seu genet per concentrar-se a pasturar entre els incipients brots d’herba
que, provinents del fons de la vall, poblaven esparsos aquell paratge.
El coronel rodolava muntanya avall com una bola de neu,
arrossegant amb ell tot de pedres i cridant:
- Bufona! Bufona!!!!
Quan portava uns metres de caiguda, el cap li rebotà de costat
contra una pedra i la fletxa va sortir-li per un dels forats, però
seguidament rebé un cop al costat oposat i la fletxa recuperà la seva
posició habitual sense que el coronel arribés ni a adonar-se’n. Si que
s’adonà, però, que la cama de fusta se li trencava. Es va rompre en tres
porcions que sortiren disparades cap amunt i que ell veié retallades
contra el cel com si fossin les bitlles d’un malabarista:
- No!
Amb tot això, la trajectòria del seu descens el menava directe cap
al poblat dels ungulats, i més concretament, cap a l’unguludrumu. Com
que no parava de cridar, els ungulats van deixar les seves ocupacions
quotidianes per aixecar el cap i esbrinar quina era la causa de tanta
fressa. La visió els esfereí: un allau de pedres es precipitava directament
contra ells. Però el més aterrador no eren les pedres, sinó aquell home
esperitat que baixava entre elles, vociferant com un posseït i rebent
contínues batzegades que no semblaven afectar-lo. Els ungulats,
vivament impressionats, arrencaren a córrer en totes direccions, amb la
intenció de fugir d’aquell assot imminent.
- Bufona! Bufona!!!
La Bufona a penes tingué temps de veure com el seu pare baixava
llançat contra l’unguludrumu i arrasava amb la seva empenta tot el que
trobava per davant:
- Pare!
Els obstacles amb els quals ensopegava van començar a alentirlo,
però va ser l’embrollament d’ungles de l’unguludrumu el que el deturà
finalment, enredant-lo a escassa distància de la Bufona:
- Bufona! Però què és això?
- Això? Ungles. Ungles de criminals.
- Maleït sigui! Quina cosa més repugnant!
Indignat, el coronel s’arrancà la fletxa del cap i la brandà sense
compassió ni miraments: seccionà totes les ungles que tenia a la vora, i
en quedar-ne alliberat començà a saltar a pota ranca i prosseguí la seva
despietada manicura fins reduir l’unguludrumu a una paròdia del que
havia estat. Gràcies a això, la Bufona també aconseguí deslliurar-se, com
ho aconseguiren igualment el reguitzell de criminals que havien
contemplat atònits l’enèrgica acció del coronel.
- Hu, hu, hu!!! -reien mentre s’aixecaven.
I es posaven les mans a l’alçada dels ulls per veure com els havien
quedat les ungles, que si bé irregulars i mal tallades, eren molt més
curtes que a penes uns minuts abans i els tornaven a permetre d’usar
les mans a discreció. I llavors cridaren, tot fugint:
- Som lliures! Som lliures!
Els ungulats no van reaccionar fins que van veure que els
criminals s’evadien a la desbandada:
- Però què féu sense anar-los al darrere? -cridava en Cru- Atrapeu-los,
atrapeu-los!
Capitol 15: L'unguludrumu
- Tranquil·la, maca -digué una veu.
La Bufona, atrapada en l’embull d’ungles, girà el cap en direcció a
la veu. Un dels ungulats desvagats s’havia despertat:
- És qüestió de no atabalar-se.
- Com vol que no m’atabali -somicà ella-, amb totes aquestes
ungles esgarrapant-me?
- El que has de fer és estar-te quieta. Com més et moguis, més
t’embolicaràs. És el mateix que els passa als peixos i als animalons del
bosc.
- Què hi tenen a veure, aquests, amb tot això?
- Els ungulats fem servir les ungles per pescar i per caçar. Les
deixem créixer durant anys, fins que se’n poden fer xarxes per a les
trampes. Són elàstiques, impermeables i molt resistents a les
estrebades...
- És horrorós...
- El que és horrorós és estar-se anys sense poder fer burilles. No et
pots imaginar el que això representa per a un ungulat! Fer burilles és el
nostre passatemps favorit!
La Bufona s’esgarrifà:
- Per l’amor de Déu... quin malson de lloc!
L’ungulat posà cara de desfici:
- Si pogués, només per uns minuts, burxar-me el nas al meu aire! -
aleshores sospirà i canvià de to-: Però amb aquesta unglamenta és
impossible!
- Aquesta sí que és bona! I doncs per què te la deixes créixer tant?
- És el càstig per haver delinquit. A l’unguludrumu només hi venim
els criminals, nena.
- Cri... minals? -quequejà ella.
- Exacte. Assassins, trinxeraires, estafadors... Suposo que al teu
país també n’hi deuen haver, no? Doncs Ungula no és diferent. Quan ens
enxampen, el rei ens fa portar aquí: de primer ens hi estaquen, però al
cap d’uns anys, ja no cal ni tenir-nos lligats. Les ungles ens han crescut
tant que no ens podem moure ni fer res sols: no podem agafar res, no
podem fer burilles... És com si no tinguéssim braços. I mai ens les tallen
prou perquè això canviï!
Alguns convictes es regiraren amb peresa en les seves poltrones,
com si la conversa de fons els estigués deixondint. Els seus moviments
feien sacsejar les ungles que atrapaven la Bufona:
-Ai!
L’ungulat desvetllat continuà parlant:
- Els ungulats respectables ens detesten i no se’ns volen ni acostar.
Però algú ens ha de servir l’aigua i el menjar perquè les ungles continuïn
creixent... No cal ser gaire llest per endevinar que has estat escollida per
encarregar-te de l’unguludrumu... Això vol dir que t'estaràs una bona
temporada entre nosaltres... Potser la resta de la teva vida!
- No... -féu la Bufona, sacsejant-se- No, això mai!
- No t’exaltis, maca -digué el criminal- recorda el que t’he explicat
dels peixos i els animalons...
- Prou, si us plau!
El criminal observà com la noia s’enredava cada cop més i esclatà
a riure gustosament, a la manera ungulada:
- Hu, hu, hu!
Els seus companys es despertaren del tot en sentir-lo. Aixecaren
un poc els caps per descobrir què el feia riure. La imatge d’una noia
agitant-se a la desesperada entre les ungles de tots ells superà les seves
expectatives. Un instant després, l’unguludrumu sencer esclatava en una
cacofonia de rialles criminals.
Capítol 14: La llista
Els dos coronels seien en una taula al despatx d’en Tronat, l’un davant
de l’altre. En Tronat feia veure que escrivia en un paper:
- A veure, pasta i raspall de dents, gel de dutxa i sabó pel cap,
tovallola gran, tovallola petita....
- No em penso banyar! -es queixava en Masegat, impacient-. No
vull que se’m podreixi la cama de fusta!
- Molt bé, home, no t’enfadis... Esborrarem les tovalloles... A veure,
continuem: dos parells de calçotets, mitjons prims i mitjons gruixuts...
- Gruixuts, amb la calor que fa?
- No et pensis, potser ens canvia el temps. Ja se sap, avui dia, el
clima es comporta d’una forma ben extravagant: a l’estiu neva, a l’hivern
fa calor...
- Tant com nevar...
- De moment no ha passat mai, però vés a saber...
- Tens raó... Doncs apunta també guants i bufanda, per si de cas.
- Molt bona idea!
- Però, un moment! -exclamà en Masegat aixecant-se- Jo no tinc
res de tot això! D’on vols que ho tregui?
- Bé, no ho sé... Home, si no estàs ben preparat potser millor que
ho suspenguem... Per què no te’n tornes a Polseguera, Masegat?
- Com? I el teu casament, què?
- Ah, no t’hi amoïnis! T’agraeixo molt el gest, de veritat. Però què hi
farem! Si no pot ser, no pot ser: no cal capficar-s’hi... A més, ja m’havia
fet a la idea de romandre solter la resta dels meus dies, o sigui que per
mi tampoc serà tan greu...
- Vols dir?
- I és clar, home!
En Masegat rumià una estona i començà a assentir dèbilment. En
Tronat li somrigué:
- Doncs bé! -digué aixecant-se i arrugant la llista- Potser ja és hora
que donem l’assumpte per tancat...
- Espera! -cridà en Masegat colpejant la taula- Això no pot quedar
així! Vaig treure la meva filla de Polseguera per trobar-li un partit com
cal! No em penso conformar amb un gendre salvatge!
S’atansà al seu company i li clavà l’índex al pit:
- Saps què et dic? Que surto ara mateix a rescatar-la! Ni raspall de
dents ni calçotets de recanvi! És que encara no em coneixes?
- Però Masegat, això que dius no és només una temeritat, sinó
també una bestiesa...
- A callar! La portaré cap aquí i acte seguit celebrarem la boda!
Com em dic Masegat!
En veure’l tan decidit, en Tronat intentà enxampar-lo amb els dos
braços. En Masegat l’esquivà i sortí a fora d’una revolada. En Tronat
trontollà i estigué a punt de caure, però finalment es pogué subjectar al
respatller d’una cadira:
- Atura’t! -cridà. A continuació, el respatller cedí sota el seu pes i
es partí en dos. En Tronat caigué de cara contra el cul de la cadira-:
Outx!!
El coronel Masegat recorregué el pati, s’enfilà a un cavall i es dirigí
a la porta del fort:
- Obriu! Obriu d’una vegada!
El sentinella baixà de la torre per accionar el mecanisme
d’obertura. En Masegat féu encabritar el cavall mentre esperava, i quan
tingué via lliure marxà rabent cap a Ungula.
En Tronat s’incorporà bellugant el cap a banda i banda i sortí al
pati cridant com un desesperat:
- Atrapeu-lo! Atrapeu-lo!
Ningú va respondre-li: el pati estava desert. El coronel sentí veus a
la cantina i hi féu cap. Els soldats de Polseguera i els de Fort Pistraus
estaven embrancats en una segona edició del Concurs a Ultrança.
Mentre s’empatxaven, entonaven tot de cançons poca-soltes.
- Quin desastre!
El coronel tornà al pati i anà cap a la porta:
- Sentinella!
- Coronel?
- Qui ha obert la porta?
- M’ho ha ordenat el coronel Masegat, senyor. Ha marxat amb un
cavall.
- Maledicció! Quan torni et tancaré al calabós!
- Però si només he obeït un superior...
El coronel no s’estava per brocs:
- Calla! Haig d’atrapar-lo abans que parli amb la Bufona! Necessito
un cavall... Llàstima que aquí al fort no en tinguem: fa molts anys que
ens els vam cruspir tots!
- Es de Polseguera en van portar dos, amb la seva expedició. L’un
se l’ha endut el coronel. L’altre està fermat a la diligència!
- Vatua l’olla! És veritat!
- El pot desenganxar i....
- No cal! Així podré anar assegut en el pescant! Un banc
sempre és més còmode que una sella!
- Té tota la raó del món, senyor -l’adulà el sentinella.
El coronel ja no l’escoltava: corria pati enllà a la recerca del vehicle.
Capítol 13: Ungula
La llarga serralada d’Ungula separava el país del ungulats dels dominis
de Fort Pistraus. Al vessant d’aquest, tot era pols i figueres de moro. Al
vessant unguleny, tot aigua i ufanor. Els arbres eren espessos en fullatge
i els rius generosos en cabal; i el refilar constant dels ocells que
anunciaven el nou dia donava fe de l’exuberància del paratge. La Bufona,
escortada pel comando de salvatges que l’havia raptada, mirava aquí i
allà amb atenció creixent.
Poc després de descendir de la serralada, van atènyer un poblat de
cabanes de fang. Alguns curiosos observaren la seva arribada. La Bufona
els saludà a la manera majestàtica, però ningú la va correspondre. Els
salvatges la conduïren a la cabana més gran de totes i la van fer entrar.
Ells, però, no hi feren cap, sinó que es dispersaren poblat enllà.
Per la porta entrava una llum escarida. No hi havia cap més
obertura. Un cop es va haver habituat a la foscor de la cabana, la Bufona
descobrí que no estava sola. Enmig de l’estança, assegut damunt del
llom d’un home a quatre grapes, hi havia un indígena magre i baixet.
Anava abillat amb un capell cerimonial guarnit amb motius vegetals que
li accentuava la llargada del rostre. Aquest capell era l’únic signe extern
que el diferenciava de la resta d’ungulats que havia vist fins llavors. Com
ells, vestia tan sols un tapall, que li deixava les cames i el tronc al
descobert.
- ...Bru? -preguntà la Bufona.
- No sóc en Bru -digué l’home assegut-. Sóc en Cru.
- Cru? Quina gràcia! S’assembla molt a Bru, el seu nom. Que hi té
res a veure?
- Sóc el seu pare.
- Per tant, si en Bru és el príncep dels ungulats, vostè és...
- El rei! Veig que estàs ben informada.
- Sí... Encara que si li he de ser franca, mai m’hagués imaginat que
els reis anessin despullats.
En Cru somrigué per sota el nas:
- Típic... Sempre penseu que tot ha de ser com a casa vostra...
- Quan podré veure’l, en Bru?
- Creieu que tothom ha de viure en ciutats -continuà en Cru-, tenir
diners i dormir en matalassos!
- On vol que dormim, sinó?
- A Ungula aprendràs un altre sistema de vida, i l’aprendràs des
de baix! Té -féu el rei mirant la porta-, aquí tenim en Bru.
La Bufona es girà cap a la porta amb les mans damunt del pit. En
Bru havia entrat a la cabana i avançava cap a ells. Era un jove baixet i
fibrós amb uns ulls negres i lluents. Quan va passar pel costat de la
Bufona, aquesta s’adonà que ni feia pudor ni tenia les ungles llargues, i
li dispensà un gran somriure. En Bru la ignorà per complet. Féu una lleu
genuflexió davant del seu pare i es reincorporà de seguida, llest per
rebre’n instruccions.
- Porta-la a l’unguludrumu -digué en Cru, i afegí, per a la Bufona-:
A partir d’ara, nena, consideraràs en Bru com una prolongació de la
meva autoritat i l’obeiràs en tot allò que et mani.
El rei creuà una cama per damunt de l’altra:
- I ara, retireu-vos, que tinc ganes de burxar-me el nas.
- Perdoni, majestat -digué la Bufona-: Abans voldria demanar-li un
petit favor: que li sabria greu segrestar també la meva serventa? Em seria
de molta ajuda, sap?
- Aquí la única serventa seràs tu! -exclamà en Bru de males
maneres-. Corre cap a l’unguludrumu!
En Bru s’abalançà cap a ella amb una mà aixecada. La Bufona,
sorpresa, arrencà a córrer i sortí de la cabana:
- Però què fas? -preguntà tot corrent.
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En veure’ls passar, d’altres ungulats s’afegien per uns moments a
la corredissa, tot cridant enjogassats:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En Bru féu córrer la Bufona fins a un racó del poblat, on hi van
arribar sols. La Bufona panteixava després de l’esforç:
- Teniu unes maneres... una mica brusques ...de fer la cort, per
aquí...
- Calla i mira -digué en Bru assenyalant més enllà d’ella amb el
mentó-: L’unguludrumu.
L’unguludrumu era un gran cobert fet de branques seques i sense
parets laterals. A sota hi tenia una rècula de poltrones alineades, en les
quals hi jeien tot d’ungulats ociosos i endormiscats. L’única ocupació
aparent que els entretenia era deixar-se créixer les ungles: les tenien tan
extenses que se’ls perllongaven fins molt més enllà dels dits, assolint
llargàries i alçades inaudites. Els metres i metres d’ungles retorçades
s’embullaven entre elles, tot formant estructures enrevessades enmig de
les quals seria molt fàcil quedar-s’hi atrapat.
- És fastigós! -exclamà la Bufona en veure-ho.
- Ah, sí? -saltà en Bru- Doncs vés-t’hi acostumant, perquè t’hi
passaràs tot el dia!
- Què?
- El que has sentit. T’ocuparàs de donar-los aigua i de péixer-los el
menjar. No veus que amb aquestes ungles no es poden valdre per ells
mateixos?
- Com? Però que no havíem de festejar, tu i jo?
- De què parles? Ni tan sols sé què vol dir, festejar.
- Doncs... fer manetes, donar-nos petons d’amagades...
- Petonejar-me amb tu? Mai! A més a més, sóc casat.
- Però... jo em pensava que eres un príncep solter!
- Bla, bla, bla! Vinga passa cap dins!
- No! -cridà- No vull caminar enmig d’aquestes ungles!
- Doncs a menys que sàpigues volar, no tens cap altra opció.
La Bufona protestà entre sanglots:
- M’escaparé...
- Que t’ho creguis!
D’una empenta, en Bru la llençà sota el cobert. La Bufona caigué
per terra. El contacte de les ungles amb el seu cos l’estremí. S’aixecà
esverada per apartar-se’n, però l’únic que aconseguí fou enredar-s’hi
encara més.
- Socors!
- Hu, hu, hu! -rigué en Bru tot marxant.
- Espera, no te’n vagis!
- Oi tant, si me’n vaig. No m’agrada gens estar per aquí!
En Bru s’allunyà definitivament. La Bufona se sacsejà amb totes
les seves forces. Com a resultat, els filaments d’ungles se li enroscaren
fins embrollar-la gairebé del tot.
-No! No! -cridà.
Però com més es movia, més atrapada estava.
Capítol 12: Un petit contratemps
El coronel Masegat dormia profundament quan el van començar a
sacsejar:
- Desperta! Desperta!
En Masegat es resistí a obeir durant una estona, però la
insistència amb que el requerien féu inevitable que despertés:
- Maleït sigui! Què passa?
En Tronat estava inclinat cap a ell. Una llarga fletxa li travessava el
barret de copa. Confós, en Masegat es palpà el crani per verificar si es
tractava de fletxes diferents. La seva era al lloc de sempre.
- Tronat! Però què t’ha passat?
- Hi ha hagut un petit contratemps...
-Quin?
- Els ungulats. Ens han assaltat... I s’han emportat la Bufona!
El polsegós obrí un ull de bat a bat. En l’altre només hi havia un
forat:
- Però no deies que els voltants del fort eren molt segurs?
En Tronat encongí les espatlles:
- Ja ho veus, qui té boca s’equivoca.
- Ràpid, els hem d’anar al darrere! -féu el coronel incorporant-se.
L’altre li posà la mà al pit i el féu estirar de nou.
- Deixa-ho estar, Masegat. Mai els atraparíem. Els ungulats són
uns mestres en l’art de desaparèixer, i a hores d’ara ja deuen ser ben a
l’interior dels seus territoris. I ja saps que diu la brama... ningú
aconsegueix sortir-ne mai viu. Em sembla que la Bufona ja l’has vista
prou.
- Serà possible! Però quina mena de marit ets, tu?
- Ep, que encara no estàvem casats!
- Per mi ja fa temps que n’esteu: des que ho vaig decidir! Vinga!
Ordena els teus homes que es preparin. Sortirem a rescatar-la i ho
aprofitarem per exterminar tots aquests salvatges!
En Masegat intentà aixecar-se de nou. En aquesta ocasió, en
Tronat hagué d’usar les dues mans per tornar-lo a estirar:
- Para el carro! Les coses s’han de fer com cal. Els soldats estan
dormint i empatxats de granissat. És de nit i no hi ha lluna: no veuríem
ni una petjada. I no tenim cap corneta que anunci l’expedició i pugui
aixecar els ànims dels soldats cada cop que defalleixin! Com ho penses
resoldre, tot això?
- Maleït sigui! És veritat!
- Et diré el que farem. Ara continuaràs descansant. Jo també me
n’aniré a dormir: estic rebentat. Demà, amb més calma, ens asseurem
junts i farem una llista de tot allò que ens fa falta. Crec que entre tots
dos podem organitzar una expedició que faci una patxoca de la bona!
Com als vells temps, recordes?
En Masegat somrigué per un instant:
- Sí... –i afegí, tot de sobte-: Però no ens prendran molt avantatge,
els ungulats?
- I què?!? En qualsevol cas, ja deuen ser llunyíssim, i segurament
no els trobarem mai! Preu per preu, millor que hi anem preparats!
El coronel Masegat apartà les mans d’en Tronat del seu pit,
s’aixecà del llit i començà a donar voltes per l’habitació. La cama de
fusta, descalça, feia ressonar el compàs de les seves passes per tota
l’habitació. Després d’unes quantes voltes, el coronel s’aturà i digué:
- D’acord. Ho farem així. Però m’agradaria creure que tot plegat és
pensada meva.
En Tronat s’aixecà:
- Per mi, cap problema.
- Molt bé, doncs. Tindràs paper i llapis per fer la llista?
- Sí, home, sí. No et preocupis. I ara, me’n vaig a dormir, que estic
baldat.
En Masegat acompanyà en Tronat a la porta i la hi obrí.
- Bona nit, Masegat.
L’altre li somrigué i amb un cop de mentó li assenyalà la fletxa
clavada al barret de copa.
- Llàstima que no et perforés el crani, Tronat. Llavors encara
tindríem més coses en comú.
- Em sap greu -digué ell tot sortint.
- No hi fa res. Bona nit, doncs.
I després d’aquestes paraules, el silenci s’ensenyorí definitivament
del fort.
Capítol 11: El festeig
Era negra nit quan la Bufona i el coronel Tronat van sortir a passejar. En
Masegat els hauria volgut fer sortir abans, però en Tronat s’havia fet
escàpol i no hi havia hagut manera de trobar-lo. La Bufona, per la seva
banda, s’havia tancat amb la Toia al lavabo de l’habitació, tot just
després d’endrapar la ració sencera de croquetes.
- Bufona! -deia Masegat picant a la porta- Obre la porta d’una
vegada!
- Toia -xiuxiuejava ella-, deixa’m les ulleres. Et faràs passar per mi.
- Però senyora...
- Res de peròs: ja està decidit. Amb el coronel Tronat t’hi casaràs
tu. No havia vist un home tan lleig en la meva vida.
- Què?
La Bufona li prengué les ulleres d’una estrebada i se les posà. Li
anaven petites i li aixafaven els pòmuls:
- Què tal? -preguntà.
La serventa s’empassà un sanglot. La Bufona no n’hi féu cas:
- Ara t’hem d’arreglar una mica. Ets massa morena i tothom
notaria el canvi, sinó.
I dit això, li buidà un pot de pólvores de maquillatge per damunt
del cap. Li va deixar la cara i els cabells ben blancs.
- Ja està... -digué, i se la mirà del dret i del revés.
Però aleshores, en veure el resultat que havia obtingut, fou ella qui
no pogué contenir les llàgrimes:
- Oh! Quin desastre! Perdona’m, Toia... No sé com he gosat! És obvi
que mai podràs ser tan bufona com jo! Ni que et folrés amb tones de
maquillatge... Perdona’m.
La Bufona allargà les ulleres a la serventa i aquesta se les posà tot
seguit sense dir res. En aquell moment, el coronel Masegat, que s’havia
cansat d’esperar, esbotzà la porta amb un cop de cama de fusta:
- Ja n’hi ha prou de perfumeria! -digué, i aleshores, en veure la
Toia, exclamà-: I ara, nena... Que has caigut dins d’un sac de farina?
La Toia es tapà la cara i corregué a un racó.
- Que puc passar? -digué una veu llavors.
Era el coronel Tronat, aturat al llindar de la porta de l’habitació.
Anava vestit amb l’uniforme de gala i s’havia calçat un barret de copa
singularment alt.
- Perdoneu que hagi trigat tant, però és que he tingut alguns
problemes amb la dentadura postissa...
Els tres polsegosos van sortir del lavabo per anar al seu encontre.
Un cop a la sala, en Masegat el repassà de dalt a baix amb malfiança i li
digué:
- Però què és aquest barret? No és pas el de l’uniforme!
- Ja, però trobo que aquest fa més pompa i s’adequa més a les
circumstàncies -digué en Tronat, i afegí, parant-li el bracet a la Bufona-
Anem, senyoreta?
La Bufona no n’estava convençuda:
- És que no em trobo gaire bé... Em sembla que aquelles croquetes
no m’han provat gaire.
En Tronat l’agafà pel braç i la féu sortir:
- No es preocupi. Encara que és una dieta avorrida, un s’hi acaba
acostumant...
- Us acompanyarem fins a la porta -digué en Masegat.
I els quatre enfilaren el camí cap a la sortida.
Entre una cosa i altra, ni en Tronat ni en Masegat havien pogut
atendre les seves obligacions de comandament en tot el dia, de manera
que a la cantina, el Concurs a Ultrança continuava. Alguns soldats, la
majoria polsegosos, ja havien abandonat. Embafats de granissat, jeien
escampats pel pati, confosos entre la penombra. Amb prou feines si es
podien moure, i un esmorteït murmuri de gemecs i esbufecs d’empatx
els embolcallava.
A causa d’aquests obstacles, el camí cap a la porta esdevingué
veritablement dificultós per als nuvis i els seus acompanyants, que
ensopegaven ara i adés amb els soldats:
- Maleït sigui! -remugà el coronel- El capità Esparverat hauria de
posar ordre entre els meus homes! Que no veu que jo haig d’estar per
altres coses?
- De qui parles? D’aquell del gos?
- D’aquell mateix! Des que vam arribar que no l’he tornat a veure.
Per mi que es va amagar per por dels ungulats!
- Quina ximpleria. Els ungulats mai creuen cap aquesta banda de
la serra, o sigui que els voltants del fort són molt segurs -explicà en
Tronat, i després digué a la Bufona-: Ja veurà, senyoreta, com tindrem
un passeig d’allò més agradable.
- Em trobo malament... -replicà ella.
En Masegat obvià el comentari i donà un cop de colze al seu
company:
- Ja li pots dir senyora, que d’aquí ben poc et rentarà els calçotets!
En arribar a la porta principal del fort, en Tronat accionà el
mecanisme d’entrada i la porta s’obrí de bat a bat. A dalt de la torre, el
sentinella dormia a peu dret. En Tronat es desféu un moment de la
Bufona, que es recolzà en la Toia. Els coronels es tustaren enèrgicament
les espatlles a tall de comiat: al fortpistrauenc li caigué el barret de copa
a terra, al polsegós li saltà l’ull de confit.
- I demà -digué en Masegat, recollint el confit i portant-se’l a la
boca-: celebrarem les núpcies!
- Que aprofiti -respongué l’altre.
Llavors s’ajupí per recuperar el barret i s’aixecà amb una mà al
llom. Amb l’altra, prengué el canell de la Bufona i la conduí a l’exterior.
En Masegat contemplà com s’allunyaven i un cop hagueren desaparegut
ell mateix tancà la porta. La Toia no s’havia esperat tant. Tot just sortir
la Bufona, ella havia encetat a córrer cap a l’habitació, proferint sanglots
i entrebancant-se contínuament amb els soldats adormits.
Capítol 10: La negociació
L’endemà al matí, els dos coronels es van reunir al despatx d’en Tronat
per estipular les condicions del casament. Després de tres hores de
reunió, s’havien posat d’acord pràcticament en tot, excepte en dos punts
que per a en Tronat eren innegociables. El primer era una qüestió que
afectava el lot que portava la núvia:
- No la vull per a res, la Toia!
- No siguis així, home... -argumentava en Masegat- Si la Bufona no
té serventa amb qui desfogar-se, t’atabalarà a totes hores.
- Amb una encolomada en tinc prou!
- Encolomada, encolomada... No sé pas què vols dir, amb això!
El segon era un problema de calendari. En Masegat volia que les
noces se celebressin aquell matí mateix, però en Tronat s’hi negava.
Insistia que abans volia fer un llarg passeig amb la núvia:
- Sortirem del fort i en resseguirem el perímetre, i així tindrem
l’oportunitat de conèixer-nos millor. Celebrarem el casament després
d’aquest passeig.
- No veig la necessitat de tanta excursioneta, però si t’hi
encaparres... Vaig a avisar-la de seguida.
- Ara no, home! Fa massa sol per caminar. És més apropiat que
esperem el capvespre: la temperatura és més agradable, llavors.
- Està bé! -digué en Masegat perdent la paciència- Com que tenim
el mateix rang però no estem a Polseguera sinó a Fort Pistraus, accepto
les teves condicions: primera, la Toia tornarà a ciutat amb nosaltres, i
segona, no passejareu fins al capvespre!
Aquesta intervenció suposà el final de la negociació. La tensió a
l’estança desaparegué aleshores, i els dos vells amics se sentiren prou
conformes per encaixar les mans. En Tronat serví un parell de granissats
de figues de moro per amenitzar la consecució de l’acord:
- T’ha costat, però al final has parlat assenyadament!
- Tsst! Amb tantes pegues que hi has posat, qualsevol diria que la
boda no et fa cap il·lusió!
- Què dius, home! Mira, perquè te’n facis càrrec: fa una estona he
ordenat que li portessin unes croquetes de figues de moro a la Bufona.
És el meu regal de prometatge!
En Masegat féu una ganyota:
- De figues de moro? Vols dir que seran bones?
- Bones o no, és l’únic que hi tenim, aquí! -digué en Tronat alçant
el got- Figues de moro i un cel brillant!
En Masegat alçà també el seu got i ambdós militars se’n begueren
el contingut d’un sol glop. En Tronat al·legà uns assumptes urgents per
atendre i s’acomiadà. L’altre el correspongué i ambdós abandonaren la
dependència plegats. Un cop a fora, en Tronat s’encaminà cap a la porta
principal. En Masegat, cap a l’habitació de la Bufona.
El fort semblava desert. Ni el cos expedicionari ni la guarnició eren
a la vista. Tan sols un sentinella, atordit per la calor i estintolat contra
una barana, feia guàrdia al capdamunt de la torre. El mastí del capità
Esparverat dormisquejava sota la diligència, aparcada en un racó del
solitari pati assolellat. L’única remor audible provenia de la cantina.
Aprofitant l’absència dels seus caps, els soldats del fort i els de
Polseguera s’hi havien refugiat per protegir-se del sol, i de manera
espontània, havien organitzat un seguit d’entreteniments per passar
l’estona. El més aplaudit fou el denominat Concurs a Ultrança: es
tractava d’esbrinar qui seria capaç d’empassar-se més granissats de figa
de moro, la beguda típica de Fort Pistraus. Els fortpistrauencs jugaven
amb l’avantatge de l’habitud, però els polsegosos, a pesar de
l’inexperiència, comptaven amb l’assedegament acumulat durant el
viatge.
En Masegat passà prop de la cantina, però no parà esment en la
gatzara que s’hi havia armat dins. Estava massa capficat en els termes
de l’acord: en particular, es penedia d’haver cedit en el punt referent a la
Toia.
Quan arribà a l’habitació de la Bufona, trobà la seva filla arraulida
en un racó i somicant a borbollons. La Toia s’estava al seu costat i
insistia a acaronar-la, però la Bufona l’apartava contínuament, titllant-la
d’enganxifosa. Damunt de l’única taula de l’habitació, el coronel hi veié la
ració de croquetes, encara sense tastar.
- No ploris, filla meva! -digué en Masegat-. Si no et vénen de gust,
no cal que te les mengis!
Capítol 9: L'arribada
El coronel Tronat estava estirat en una hamaca a la principal torre del
fort. Bevia un granissat de figa de moro a l’empara d’una ombrel·la i duia
la casaca oberta, ensenyant un panxa peluda i prominent. Des de feia
unes dues hores, un soldat que s’estava dret al seu costat el ventava
amb un vano gegantí. El soldat tenia els palmells encetats de tant fer
anar el vano.
- Ah! Molt bé, sentinella! Ara només cal que facis balancejar un poc
l’hamaca i em quedaré definitivament fregit...
El soldat aixecà un peu i l’enroscà a l’hamaca per poder-la
gronxolar sense fer servir les mans. Mentre maldava per mantenir
l’equilibri, li semblà veure quelcom a l’horitzó:
- Coronel, crec que s’acosta algú.
- No diguis bajanades, beneit! Qui vols que s’acosti? Fa més de deu
anys que no hi ve ningú, a Fort Pistraus!
El soldat escrutà els confins de la planura durant uns instants i
llavors determinà:
- Per la polsegada que aixeca, jo diria que és una expedició d’una
vintena de soldats i un carro.
- Què?
El coronel es mig assegué d’un bot, tot vessant-se el granissat per
damunt de la panxa. La sotragada sacsejà l’hamaca. El soldat perdé
l’equilibri i rodolà per terra. El vano se li escapolí d’entre les mans i
caigué sobre el coronel talment com si fos un matamosques gegant.
-Maleït sigui! -renegà el coronel des de sota el ventall.
El soldat s’apressà a ajudar-lo. El coronel s’aixecà entre esbufecs i
sotjà en la llunyania:
- Vaja, és veritat! Vénen de Polseguera... Quina mala sort! Tan
tranquils com estàvem! Això no ens portarà res de bo, ja ho veuràs...
El coronel es gratà la closca durant una estona i tot d’una digué:
- Ràpid, sentinella! Cal amagar l’hamaca i l’ombrel·la! Féu neteja de
tot el fort! Hisseu totes les banderes que trobeu! I que algú es prepari per
tocar la corneta!
- Però coronel, al fort no hi ha cap músic! Ni tan sols hi ha cap
corneta!
- Alça, és veritat! Déu meu, quin desastre! -féu el coronel cordantse
la casaca- A veure... Tu saps cantar?
- I ara, desafino més que un gall famèlic.
- Doncs aplaudiràs!
- És que tinc els palmells encetats...
- M’és igual! I ara, tota la guarnició a netejar!
El fort se sumí en una activitat frenètica: feia molts anys que ningú
netejava i hi havia brutícia pertot. Fins i tot el coronel es va treure el
mocador del coll i va estar traient la pols de les baranes, les portes i els
vidres. Però com que els soldats no paraven d’escombrar i d’aixecar pols,
no va servir de gaire.
Encara estaven ocupats fent dissabte quan una veu desesperada
els cridà l’atenció:
-Obriu! Obriu, per l’amor de Déu!
El coronel s’enfilà a la torre per veure què passava. Un capità de
l’exèrcit amb l’uniforme xop de suor i amb un mastí impassible carregat
a l’esquena, colpejava la porta amb ànsia:
- Obriu abans que arribin els ungulats!
Cinc-cents metres més enrere, el gros de l’expedició avançava cap a
ells. El coronel avisà el sentinella alhora que es posava el mocador de
nou al coll:
- Prepara’t! -i després afegí, per uns altres-: Obriu la porta i
deixeu-lo passar!
Els soldats van accionar el mecanisme de la porta i els dos batents
van començar a separar-se. El capità Esparverat entrà rabent al fort,
llençà el gos dins d’un abeurador i s’amagà darrere una columna del
porxo que envoltava el pati. No s’adonà que era massa prima per ocultarlo.
El coronel Tronat obvià l’entrada del capità i es concentrà en el
gros de l’exèrcit. Avançà unes passes i indicà al sentinella que es posés al
seu costat. El fort sencer estava a l’expectativa.
L’expedició arribà per fi a Fort Pistraus i el coronel Tronat féu
aplaudir el seu subordinat. Els soldats de Polseguera entraren d’esma al
fort. Estaven prims, bruts i exhausts, i amb prou feines si van saludar-lo
a ell o als altres. S’apinyaren al voltant de l’abeurador i començaren a
beure-hi a grans glopades, sense importar-los gens que el mastí estigués
fent-hi la migdiada a dins. Darrere els soldats arribà el coronel, i
després, la diligència.
El coronel Masegat baixà del cavall i es dirigí al seu antic company.
El sentinella encara aplaudia, i en Tronat li féu un gest perquè parés.
- Estimat Tronat! -digué el nouvingut- Quina alegria veure’t
després de tants anys! Encara estàs més decrèpit que l’última vegada
que vam coincidir!
En Tronat empassà saliva. No les tenia totes:
- Tu tampoc fas gaire patxoca, Masegat... Però almenys la fletxa
encara la tens ben entravessada! -i afegí-: No m’ho puc creure! Però què
carai hi fas, aquí?
En aquell moment la diligència entrà al fort. En Masegat li picà
l’ullet i per un moment no veié res:
- T’he portat una regal.
El vehicle s’aturà i en Masegat n’obrí la porta. L’interior de la
diligència era un escampall d’engrunes i restes de menjar. Les provisions
havien desaparegut. La Bufona i la Toia estaven estirades cadascuna en
un costat, amb les panxes inflades i les mans damunt del ventre:
- Ai... Ai!
- Uff...
- Mare de Déu! -exclamà en Tronat.
Les dues noies s’intentaren aixecar, però els fou impossible.
S’havien engreixat molt durant el viatge.
- Em sembla que estan empatxades... -explicà en Masegat.
- Però qui són, aquests dos bocois?
En Masegat introduí mig cos dins la diligència i ajudà la Bufona a
posar-se dempeus:
- Et presentaré la meva filla, la Bufona.
La Bufona intentà sortir per la porta, però quedà encallada a
l’últim moment.
- Ajuda’m, amic Tronat!
Els dos coronels agafaren els braços de la noia i l’estiraren cap
enfora amb totes les seves forces.
- Estira, estira! -feia en Masegat.
- Mrrssffmmyyysssht! -remugava en Tronat, amb la cara contreta
per l’esforç.
Era la primera vegada que la Bufona veia el rostre del seu futur
marit:
- Aaaaaaaaaaahhhh!!!!!!!!!!!!! -cridà esgarrifada.
Finalment, la noia es desencaixà i tots tres rodolaren per terra. El
sentinella aplaudí per instint, però en Tronat li mostrà el puny de terra
estant i amb això en tingué prou per fer-lo callar. Mentre l’altra noia
baixava de la diligència sense tantes dificultats, en Tronat es reincorporà
i ajudà en Masegat a aixecar-se. Una mica més enllà, la Bufona encara
rodolava i la Toia corria a assistir-la.
- He decidit lliurar-te-la en matrimoni -digué en Masegat.
En Tronat no se’n sabé avenir:
- Què?!?
- Si, home sí -féu en Masegat tustant-li l’espatlla-: Tu espera’t que
l’haguem banyada i que la vegis amb enagos. Llavors ja m’ho sabràs dir!
Capítol 8: L'anunci
Uns dies després de la partida de l’expedició del coronel, els notables
convocaren tots els ciutadans a la plaça major amb la intenció de fer-los
un anunci solemne. El senyor Tortell estava convençut que els donarien
una notícia important, i volgué que en Pallús l’acompanyés de totes
passades. Com d’habitud, no li deixà temps ni de treure’s la tuba del
damunt, i un cop van ser a la plaça, en Pallús, comprimit entre
l’instrument i la gentada, amb prou feines si podia respirar.
-Honorables ciutadans de Polseguera! -cridà un notable des d’un
balcó destacat- Polsegosos i polsegoses de totes les edats! Us hem
convocat aquí per anunciar-vos la destitució del coronel Masegat!
La multitud no se’n sabé avenir:
- Un home tan principal! -comentaven aquí i allà- No és possible!
- No és possible, Pallús -xiuxiuejà el senyor Tortell.
- ...no, pare... -panteixà en Pallús.
- Sí que ho és! I ara us n’explicarem els motius: fa molt de temps,
el coronel Masegat va defensar-nos valerosament dels salvatges. En
aquell combat gloriós li van endinyar un fletxa al crani, li van seccionar
una cama i li van buidar l’ull. Fou el principi de la seva fama, però també
el de la seva ruïna!
- De la seva ruïna? -s’estranyaren algunes veus- Per què?
- Perquè amb el pas del temps, la fletxa que té clavada al cap l’ha
acabat per trastocar!
- El coronel Masegat, trastocat??
- No ho hagués dit mai... -féu el senyor Tortell per ell mateix.
- Jo sí... -replicà en Pallús, esgrogueït i amb un fil de veu.
El notable esperà en silenci que tothom callés i llavors exclamà:
- El nostre admirat coronel ha perdut la xaveta! Com us expliqueu
sinó que hagi enviat l’única filla que té -el seu tresor més preciós!- a un
lloc tan inhòspit com Fort Pistraus?
- Doncs...
- Enviaríeu vosaltres cap de les vostres filles a viure a tocar dels
ungulats?
- Ens en donarien res, a canvi? -preguntà algú.
El notable féu com si no hagués sentit la pregunta i es cobrí el
rostre amb un gest teatral:
- Pobra Bufona! Cada nit, en acotxar-se al llit, sentirà els udols
dels salvatges a tocar de la finestra de la seva habitació!
La veu trencada d’una tieta s’elevà per sobre la multitud:
- Pobra, pobreta!!
El notable assenyalà la infeliç:
- Sí, pobra, pobreta! I tot per què? Perquè son pare està tocat de
l’ala! I jo i tots els notables que estem aquí reunits no deixem de
preguntar-nos: si el coronel Masegat és capaç de fer-li això a algú que
estima tant, ¿Què no serà capaç de fer-nos a tots nosaltres, polsegosos i
polsegoses de totes les edats, que ni som família d’ell ni hi tenim res a
veure a banda de viure a la mateixa ciutat?
Un home aixecà el dit:
- Perdona, pots repetir aquesta última frase?
- És molt senzill! Només us demanem que féu aquesta reflexió: si
en Masegat ha fet això a la Bufona, que és la seva filla... què podria
arribar a fer-nos a tots nosaltres, que no som fills seus?
- Jo, fill d’en Masegat? -s’estranyà l’home d’abans.
- Així doncs -continuà el notable, ignorant-lo-, en benefici de la
seguretat de Polseguera i de tots els seus honorables habitants, els
notables de la ciutat hem decidit destituir el coronel Masegat i impedir-li
per sempre més l’accés al govern! A partir d’ara, una junta de notables
governarà la ciutat! I per celebrar-ho, decretem una setmana entera de
festes populars!
La multitud s’entusiasmà:
- Visca! Ara us escoltem!
- I amb l’objectiu que la festa inclogui alguna tradició que ens la
faci més entranyable a tots plegats, proposem que els confits en forma de
globus oculars que venen a la pastisseria esdevinguin el dolç oficial de la
festa! Els anomenarem “Ulls de coronel”!
- Ho has sentit, Pallús? -preguntà el senyor Tortell al seu fill- Això
és fabulós... Ens els prendran de les mans!
En Pallús no li respongué. Quan la gent començà a desfilar, el seu
pare s’adonà que en Pallús feia estona que s’havia desmaiat i que era
l’atapeïment el que l’havia mantingut dempeus fins aleshores. La feinada
va ser seva per reincorporar-lo i arrossegar-lo fins a casa; a ell, i a la seva
enorme tuba.
Tal com havia suposat el senyor Tortell, l’alegria estimulà el
consum massiu d’ulls de coronel. En pocs dies, la fama del confit va
estendre’s ràpidament més enllà dels estrictes límits de Polseguera, i
cada dia arribava algú o altre de ciutats properes com Ermàs,
Quatrecamins o Ensopida per aprovisionar-se’n.
El senyor Tortell només hagué de lamentar no donar a l’abast tot
sol. I és que després d’uns pocs dies de treballar a ple rendiment, en
Pallús es féu fonedís, juntament amb la tuba i la gallina. El senyor
Tortell creia que s’havien amagat per esquivar la feinada que tenien fent
confits. Suposava que els trobaria arraulits dins d’algun moble, però
anava tan atrafegat que mai tenia temps de fer un bon escorcoll.
- Així que acabin les festes m’hi poso! -repetia.
Fins que no féu el registre no s’adonà que cap dels mobles de casa
-ni armari, ni calaixera, ni bagul- era prou gros per encabir plegats en
Pallús i les dues úniques i preuades pertinences que tenia. El senyor
Tortell es gratà la closca amb insistència, mirant de solucionar el misteri.
Sobtadament, li sobrevingué un rampell d’inspiració:
- Ja ho tinc! Segur que són dins del forn!
Però allà dins tampoc hi eren. Ni allà, ni enlloc més de la casa.
Capítol 7: De camí
Construït en un extrem d’una vasta i improductiva planura, Fort
Pistraus era el darrer enclavament de la civilització. L’havien aixecat per
protegir la rereguarda de Polseguera dels atacs del ungulats. Per la seva
banda, la rereguarda de Fort Pistraus estava protegia per la serra
d’Ungula, una cadena no gaire alta, però molt llarga i uniforme, que
actuava com a divisòria dels dos móns. Els ungulats, però, mai havien
atacat Polseguera, i feia molts anys que ningú de la ciutat tenia contacte
directe amb ningú del fort. Fort Pistraus era un indret remot i inhòspit, i
visitar-lo mai venia de gust.
Poques hores després d’haver iniciat la marxa, el coronel, conscient
d’aquesta llunyania, ordenà al capità Esparverat que baixés del mastí i
se’l carregués a l’esquena, que si no seria impossible d’arribar mai a Fort
Pistraus. El capità s’armà de valor i sol•licità permís per abandonar el
gos, però el coronel negà amb el cap i s’assenyalà en silenci l’ull de
confit, com per fer-li entendre que tot plegat formava part de la mateixa
penitència.
L’expedició avançà sota un sol despietat durant tot el dia. El
paisatge esdevenia més i més monòton per moments. Algunes figueres de
moro, esparses, eixutes, i d’allò més escarransides, eren les úniques
mostres de vida vegetal.
El sotragueig del vehicle feia saltar les ulleres de la Toia damunt
del seu nas. Intentava subjectar-se-les amb les dues mans, però el vaivé
era tan acusat que l’únic que aconseguia era potinejar els vidres i que
algun dit se li entaforés als ulls ara sí ara també.
La Bufona fingia que estava abstreta en la lectura de la seva
novel•la d’amor, però en realitat feia estona que havia perdut la
concentració. S’entretenia observant de reüll les dificultats de la
serventa, que la feien morir de riure.
Exasperada, la Toia acabà per guardar les ulleres (cosa que no feia
gairebé mai perquè era molt curta de vista). En veure’s privada d’aquella
distracció, la Bufona sospirà i tancà el llibre. Llavors recordà que la
diligència estava plena de menjar i començà a remenar entre els sacs de
provisions. La Toia l’imità tan ràpid que oblidà de posar-se les ulleres:
- Miri senyora... un xoriço! -digué, aixecant una pastanaga.
- A veure què més hi ha...
En pocs minuts, l’entusiasme les havia preses:
- Has trobat formatge, Toia?
La serventa responia amb la boca plena:
- Encara no, senyora, però aquí hi ha llardons.
- Dóna-me’n, dóna-me’n!
I així anaven consumint quilòmetres i provisions:
- I això? Sembla xiclet... -preguntava la Toia tastant la seva darrera
troballa- Arg! És bacallà salat!
La Bufona ho examinava un moment i ho descartava tot dient:
- Donem-ho als soldats!
Aleshores obrien la finestreta posterior del vehicle i els llançaven
els bocins de bacallà salat com qui dóna pa als coloms. Els soldats
protestaven, fastiguejats:
- Tireu-nos alguna altra cosa. Això no hi ha qui s’ho mengi!
La Bufona els reprenia:
- No sigueu tan llepafils! Encara gràcies que us en donem...
Tot plegat feia remugar els soldats:
- Mira-les com s’enceben... Semblen truges!
Amarats com estaven de pols i de suor, ja no li veien la gràcia ni a
picar-los l’ullet ni a ensenyar-los els bíceps.
Però a pesar del descontentament i la calor, temien el geni del seu
superior, de manera que l’expedició avançà dòcil i disciplinada durant
aquell dia i tots els següents, i les úniques novetats que tingueren els
soldats per comentar foren els distints models d’ulls de confit que
s’anava provant el coronel.
I és que el governador li havia trobat la gràcia a l’ocurrència del
pastisser, i cada dia escollia un ull diferent per veure com li quedava. A
vegades, si estava de bon humor, se’l menjava tot just abans d’anar-se’n
a dormir, després d’haver-lo portat posat durant tota la jornada.
Capítol 6: La partida
El coronel convocà els notables de la ciutat per ensenyar-los el nou ull i
exposar-los els seus plans. Els prohoms li pregaren que pensés en els
riscos que comportava portar la Bufona tan a prop d’Ungula, però el
coronel es mostrà intractable com d’habitud:
- Els recordo que si algú entén de salvatges, aquest sóc jo! -digué
el coronel assenyalant-se la fletxa clavada al cap.
- Sí, és clar... -assentí un-. Però els salvatges d’Ungula no són els
mateixos que van assaltar Polseguera fa quinze anys. Per sort, d’aquests
ja no en queden: vostè i el coronel Tronat es van encarregar
d’exterminar-los pocs anys després de l’atac...
- En efecte: vam acabar amb tots els homes, les dones, els vells i
els infants. No en vam deixar ni un de dret!
- Sí, sí, i tots n’estem molt contents. Però els ungulats encara
remenen la cua. I si han resistit l’avenç de la civilització és perquè són
uns bàrbars de ca l’ample!
El coronel els digué que mai canviaria d’opinió, però puntualitzà
que no anava al país dels ungulats, sinó al lloc fronterer de Fort Pistraus.
Per tant, no calia que patissin:
- I sobretot: no vull veure ni una llàgrima!
Els notables van sortir plorant de la mansió, però un parell de
carrers enllà s’eixugaren discretament els ulls i xiuxiuejaren entre ells:
- Per fi ha arribat la nostra oportunitat...
Durant les hores següents, el coronel ultimà els preparatius de
l’expedició. Donà ordres d’armar una diligència on anirien la Bufona, la
Toia, i les provisions, i escollí la vintena de soldats que l’acompanyarien.
A les habitacions de dalt, mentrestant, la Bufona entaforava una
muntanya de vestits dins d’un cofre.
- Senyora -digué la Toia-, i si ens emportem cartes pel viatge?
- Si t’agrada jugar al solitari... Jo prefereixo endur-me una de les
meves novel·les d’amor.
- Quina llàstima que no sàpiga llegir... -mormolà la serventa.
- No et queixis tant i ajuda’m a tancar aquest cofre.
L’endemà, en el moment de la partida, la ciutat sencera sortí al
carrer per acomiadar-se de la Bufona amb aclamacions, confetti i
serpentines. El fet que la pubilla més important de la ciutat partís per
casar-se i iniciar una vida matrimonial en veïnatge amb els ungulats
omplia de congoixa les tietes i les àvies de l’indret, però com que la
partida d’una expedició era un esdeveniment força inaudit en la vida
monòtona de Polseguera, pràcticament tothom (fins i tot aquelles tietes i
àvies angoixades) s’hi abocà amb esperit festiu i jovial.
Encapçalant els expedicionaris hi havia el capità Esparverat. El gos
que havia aconseguit era un mastí bavós i entotsolat que alentia
enormement la marxa de la comitiva, i feia presagiar un viatge força més
llarg del que en realitat ja era.
Després del capità marxava el coronel a cavall i una columna de
deu soldats a peu. La diligència de les noies i de les provisions li anava
darrera, estirada per un sol cavall i secundada per deu soldats de peu
més que aprofitaven que el coronel no els veia per ensenyar els bíceps i
picar insistentment l’ullet a les dues ocupants del vehicle.
Els notables de la ciutat, per aconseguir que tot l’assumpte
tingués un aspecte prou pompós, esplomissaren per decret totes les
gallines de Polseguera (inclosa la d’en Pallús), i amb les plomes se’n feren
uns capells veritablement vistosos.
A més a més, tots els infants de menys de sis anys foren cridats a
cantar cançons patriòtiques al pas de la comitiva. Com que no havien
tingut temps per assajar-les, però, públic i expedicionaris s’hagueren de
conformar amb un repertori de cançons infantils clàssiques.
L’únic polsegós que no assistia a la desfilada era en Pallús Tortell.
Romania assegut en un tamboret davant de casa seva, acariciant la tuba
que tenia entre mans. La gallina sense plomes jeia fidelment als seus
peus, recollida sobre ella mateixa.
La pastisseria era l’última casa de la ciutat. Per allí passava el camí
que menava a les inhòspites terres de Fort Pistraus. Des de la porta
oberta de la casa, en Pallús veia com el camí es perdia en una llunyania
plena de misteris per descobrir.
La comitiva començà a sobrepassar la pastisseria: de primer, el
capità, i després, el coronel, els soldats i la diligència. En Pallús endevinà
la presència de la Bufona dins del vehicle i s’aixecà d’una revolada, amb
la tuba als braços. Els expedicionaris, avançant al ritme parsimoniós que
marcava el mastí del capità, s’allunyaven amb lentitud. Els darrers
soldats van superar el noi i un núvol de pols va embolcallar-lo. En Pallús
es deixà caure de genolls a terra. Aliens a les amenaces del coronel, els
llavis se li acostaren lentament a l’embocadura de la tuba. Un do greu i
prolongat emergí de l’instrument. Fou tan greu i prolongat que la pols
acabà per esvair-se. La Bufona, atreta per aquella nota tan profunda,
mirà per la finestreta del darrere i el veié, de genollons enmig del camí, amb
la tuba encarada al cel:
- Mira-te’l, el trompetista...
La comitiva s’allunyà inexorablement. El coronel sentí el do, pensà
que era un vaixell entrant a port i no li donà més importància. Un
pensament estrany, ja que Polseguera estava a més de mil quilòmetres
del mar.
Capítol 5: Assortiment de confits
La Bufona va passar-se tota la tarda dins l’armari de roba, escollint els
vestits que s’enduria per a l’ocasió. La Toia, fora del moble, procurava
assistir-la:
- No s’oblidi unes calcetes de recanvi...
Mentrestant, el capità Esparverat anunciava al coronel -per fi
recuperat del seu lumbago- que ningú havia trobat el seu ull. La notícia
enutjà enormement el governador:
- Com a càstig per la seva incompetència, deixarà el cavall a
l’estable i farà el viatge damunt d’un gos!
- Com? -s’esverà el capità- Quin viatge?
- El viatge a Fort Pistraus. Hi portarem la meva filla per casar-la
amb el coronel Tronat.
- A Fort... Pistraus?
- Exacte. Partirem demà. No em felicita?
- Què? -preguntà el capità, esblaimat-: Per què?
- Com que per què? Li estic parlant d’un casament!
El coronel assenyalà enèrgicament la porta per fer-lo sortir:
- Pari atenció - digué amb les dents serrades-: serà gran i molt
pelut. El gos, vull dir, no el casament.
Tot just sortir de la mansió, el capità esclatà a plorar. Però no
plorava per l’esbroncada. Tampoc plorava per haver de fer el viatge al
llom d’un quisso. Plorava de por. I és que Fort Pistraus estava a tocar de
l’últim territori salvatge depenent de la ciutat: Ungula, el país dels
ungulats.
Els ungulats no tenien res a veure amb aquells indígenes que
havien assaltat Polseguera quinze anys abans (d’aquells, ja no en
quedaven). De fet, ben poca gent els havia vist, i gairebé ningú en sabia
res del cert. Però corria la brama que eren petitons, que els pudia l’alè,
les aixelles i el baix ventre, que no es tallaven mai les ungles -d’aquí el
seu nom- i que, per tant, les duien brutes i llargues que era cosa
d’esgarrifar. Es deia que eren especialment bàrbars i cruels, i que mai
ningú havia aconseguit endinsar-se al seu territori i sortir-ne amb vida.
Des de ben petit, el capità Esparverat experimentava una paüra
incontrolable en sentir-los esmentar. Se’ls imaginava morenos, baixets i
despullats, però no hagués sabut explicar quina d’aquestes tres
característiques l’esfereïa més.
Des de la finestra de la mansió, el capità semblava una ànima en
pena. Mentre observava com s’allunyava, el coronel es potinejava l’ull
buit per sota el pedaç de vellut, sense adonar-se’n.
Al carrer, un estrany vestit de blanc i amb una safata a la mà es
creuà amb el capità i el saludà amb el cap. El capità ni el veié. L’estrany
es dirigí cap a la mansió, i el coronel, en constatar-ho, s’emmurrià:
- Què deu voler, aquest pelacanyes?
Uns instants després, el criat li anunciava la visita del senyor
Tortell, mestre pastisser.
En sentir el nom del visitant, el coronel portà la mà cap a la fletxa
que li travessava el crani, però clogué el puny abans d’arribar-se-la a
arrancar:
- Fes-lo pujar -remugà lentament.
Quan el pastisser entrà al saló, trobà el coronel acalorat i amb les
venes del front inflades. Com que no coneixia els detalls de l’incident,
considerà que tal aspecte devia ser una conseqüència del vigorós
caràcter del coronel, i s’afanyà a parlar sense més preàmbuls:
- Bon dia coronel! Sé que la recerca no ha estat del tot
satisfactòria, i m’he permès la llibertat de proporcionar-li una solució.
El senyor Tortell retirà el paper que cobria la safata i la hi atansà
teatralment al coronel. Era un assortiment selecte de confits en forma de
globus oculars.
- Els he pintat un iris i una pupil•la a cadascun, i els he lacat amb
ceres d’abella i de carnauba -explicà el pastisser-. D’aquesta manera tant
se’ls pot menjar com fer-los servir d’ull. N’hi ha set models diferents!
El coronel, sorprès, examinà els confits amb deteniment. N’hi havia
alguns de molt bonics.
- Accepti si us plau aquest humil present del meu negoci. Som
nous a la ciutat i ens agradaria que conegués la nostra feina.
El coronel no se l’escoltava. S’havia llevat el pedaç de vellut, havia
agafat un dels confits i provava de calçar-se’l dins l’òrbita buida.
- Permeti’m que l’ajudi -féu el pastisser, enfonsant-li amb l’índex el
confit dins el forat- Ja està! Bravo! Perfecte!
El senyor Tortell estava entusiasmat. El coronel mirà el seu reflex
en un dels vidres de la porta i assentí lleugerament: li semblava que el
confit, un poc més gran que l’ull bo, li donava un aire aristocràtic.
El coronel prengué la safata de les mans del pastisser i amb un cop
de mentó li assenyalà la porta, sense haver-li donat ni tan sols les
gràcies.
- A fe que li han agradat... -deia el pastisser per ell mateix mentre
tornava cap a la botiga- A veure si això ens reporta múltiples avantatges!
Llàstima que en Pallús no hagi volgut venir! Sempre queda bé, ensenyar
l’hereu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA
Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!
MES A MES
- de maig (1)
- d’abril (2)
- de març (4)
- de febrer (4)
- de gener (4)
- de desembre (5)
- de novembre (4)
LLICÈNCIA

L'obra La revolta de Fort Pistraus està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons
L'AUTOR
- Miquel Ribas Figueras
- Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)
Terra Aspra (3i4, 2013)
