La primera reacció del coronel en veure el pretendent de la seva única
filla fou arrancar-se la fletxa que li travessava la calba d’orella a orella i
llançar-la contra en Pallús. La fletxa i ell convivien en perfecta harmonia
des de quinze anys enrere, quan uns indígenes havien assaltat la ciutat
de Polseguera amb el propòsit manifest de practicar la punteria contra
els seus habitants. El coronel sobrevisqué a l’atac, però els metges li
recomanaren de no tocar mai la fletxa que se n’havia endut de record.
El coronel, doncs, hagué de fer un gran esforç de voluntat per
seguir el consell dels metges, però finalment apartà la mà de la fletxa.
La seva següent reacció fou buscar qualsevol objecte contundent
amb què estabornir l’insistent enamorat. Per un moment pensà a tirar-li
la cama de fusta (l’original l’havia perdut en aquell assalt de quinze anys
enrere), però li semblà que si errava el tret després li seria impossible
sortir a perseguir-lo.
En Pallús s’armà de valor i buidà els pulmons per última vegada.
Sonà un re fenomenal. La gallina es projectà de nou cap amunt i la seva
silueta quedà retallada contra la lluna. En descendir, veié com el coronel
arrossegava un piano cap a la finestra. Tot seguit, l’au caigué de cap
entre els peus del seu amo. A pesar del formidable castanyot, es
reincorporà amb rapidesa. El noi la mirà i en els seus ulls hi endevinà un
esglai infinit. La gallina assenyalà el cel amb el bec. En Pallús aixecà el
cap. El piano ja queia mansió avall.
El piano s’estavellà contra terra i deixà anar un tan grandiós
estrèpit de notes rompudes i fustes esqueixades que ensordí els
improperis del coronel, les exclamacions de la Bufona, els esgüells de la
Toia, els crits d’en Pallús i el cloquejar histèric de la gallina. La
mescladissa de fusta, tecles, cordes i pedals aixecà un gran núvol de
pols.
Durant uns instants, el coronel i les noies sotjaren detingudament
l’indret del cataclisme. Quan la pols començà a esvair-se, endevinaren els
contorns del grassonet, la tuba i la gallina corrents carrer enllà.
En veure que el noi havia escapat indemne, el coronel es llevà l’ull
de vidre (el de veritat li havia rebentat una llança indígena en el famós
assalt a Polseguera) i l’assestà contra en Pallús, cada cop més distant.
L’ull sobrevolà piano, pols i petjades, però rebotà contra terra abans de
col·lidir amb el seu objectiu ideal.
- Maleït sigui! -cridà el coronel- Si torno a veure’t per aquí et faré
empassar la gallina amb plomes i tot!
La Toia havia esclatat a plorar, però la Bufona li demanà silenci
amb un gest i li assenyalà la catifa. La serventa callà a l’instant i les dues
corregueren cap a l’alcova. La Bufona s’enfonyà entre els llençols i la Toia
s’arraulí als seus peus. Les dues començaren a roncar sorollosament per
si es presentava el coronel.
Aquest, però, no comparegué. Després de llançar l’ull havia patit
un atac de lumbago que l’havia deixat doblegat sobre ell mateix, i amb
prou feines si es podia moure.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada