La revolta de Fort Pistraus

¿Què passarà quan en Pallús faci sonar la seva immensa tuba?


Capítol 17: La fugida

El coronel Tronat estirà les regnes amb totes les seves forces, però el
cavall fou incapaç de frenar i es precipità costa avall amb la diligència
darrere. El vehicle estigué a punt d’estavellar-se en dues o tres ocasions:
en la darrera, ensopegà amb un pedrot i sortí alegrement propulsat cap
al cel. El coronel notà com el cul se li separava del banc i tot ell s’elevava
pels aires. Quan caigué, la diligència ja era lluny. En l’interior d’aquesta,
el capità rebotava d’un costat a l’altre sense parar de xisclar.
- Visca! -bramava el coronel Masegat- Ja s’acosta!
Mentrestant, els delinqüents ungulats s’escapaven
irremeiablement: s’havien separat i cadascun corria per la seva banda,
provocant el caos entre els seus perseguidors, que en dubtar si decidir-se
per un o per l’altre els donaven un avantatge preciós. En Cru s’aturà un
moment i s’adonà que tenien la partida perduda:
- Oh, no! -digué, esbufegant-: Ens quedarem sense productors
d’ungles! Quina desgràcia!
Però aleshores tingué una idea:
- Atureu-vos! Deixeu estar aquests criminals! Ja els atraparem un
altre dia... Capturarem el vell i la noia i els estacarem a l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -cridaren els salvatges a
l’uníson.
Els criminals van desaparèixer entre els arbres. Els ungulats es
van agrupar al voltant del seu rei i van enfilar el retorn cap a les restes
de l’unguludrumu, on el coronel i la Bufona contemplaven com
s’aproximava la diligència, sense sospitar del perill que els amenaçava
des de la reraguarda.
Amb el sacseig constant, el cavall s’alliberà de la diligència i fugí
edivtat costa amunt. Mentrestant, la cabina continuava sola el seu
descens. A causa del pendent i la irregularitat del terreny, inicià una
sèrie de voltes de campana que s’anaren transformant en bots cada cop
més llargs. En Tronat, mirant-s’ho des de la distància, exclamà:
- Uau!
I li semblà veure ben bé tot de claus que sortien volant cap aquí i
cap allà. Eren els claus que mantenien subjectades les fustes de la
cabina. A uns vint metres de l’unguludrumu, el que quedava de vehicle
es desballestà irremissiblement. D’entre el caos que en resultà emergí el
capità, que rodolà fent la croqueta fins arribar als peus del coronel i la
Bufona. L’últim batzac que rebé abans d’aturar-se li guarí el torticoli de
cop.
- Bravo, capità! -digué el coronel- I jo que el tenia per un covard!
En aquell moment, els ungulats ressentits aparegueren per
l’extrem oposat, ululant amb fanatisme:
- A l’unguludrumu! A l’unguludrumu!
- Els ungulats! -cridà la Bufona.
En sentir-ho, el capità exclamà:
- Fugim!
La Bufona fou la primera a reaccionar i engegà a córrer cap a la
carena. El capità intentà seguir-la, però no aconseguí de moure’s: el
coronel el subjectava pels tirants:
- No tan ràpid, capità!
Els ungulats, que ja eren molt a prop, cridaven:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Deixi’m marxar! -suplicà el capità.
El coronel, però, ja se li enfilava a les espatlles:
- Ara veurà com tot allò del mastí li serà d’utilitat...
Muntat a collibè, el coronel li tustà les anques amb la fletxa, i el
capità pogué emprendre finalment la fugida.
No gaire més lluny, a mitja muntanya, en Tronat perseguia el
cavall alliberat de la diligència.
- Que bé! -exclamà en Masegat en veure’l- Ara ja hi som tots!
Aleshores se sentí com en Cru cridava des de la distància:
- Tot això és culpa teva, Tronat! Si t’enxampo també aniràs a
l’unguludrumu!
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu! -repetiren els salvatges a cor.
El cavall escapà per fi d’en Tronat, que caigué de morros a terra
després del darrer salt que féu en intentar atrapar-lo. Encara estava
estirat bocaterrosa quan els tres polsegosos van atènyer-lo:
- Hi ha una cosa que no entenc, Tronat -digué en Masegat-: Com
és que aquest salvatge sap el teu nom?
- Vés a saber! -respongué ell aixecant-se i encetant a córrer-: Els
l’haurà dit la teva filla...
La Bufona volgué protestar:
- No és ben bé així, pare! En Tronat em prometé un....
En aquell moment, un ungulat particularment lleig que se les
havia compost per atansar-se’ls, es llançà sobre les espatlles d’en
Masegat:
- Un moment, filla! Ja m’ho explicaràs després!
- A l’unguludrumu!-deia el salvatge.
- Socors! -xisclà el capità, que els arrossegava als dos.
- Au va, capità! -digué en Masegat- No sigui tan impressionable!
La resta de salvatges també eren a punt d’encalçar-los:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
Amb un moviment precís, el coronel clavà la fletxa que duia a la
mà al cul de l’indígena. Aquest va fer un esgarip horrible, es portà les
mans al darrera i rodolà per terra. La seva caiguda féu ensopegar els
ungulats que corrien més a prop. El rei Cru, en veure-ho, deixà anar un
udol particularment desafinat. La boca li escumejava de ràbia:
- Huuuuuuuuuuu! A l’unguludrumuuu!
Els ungulats, envigorits per l’arenga del seu cap, acceleraren el seu
pas i en poca estona aconseguiren tenir els polsegosos altre cop a l’abast
de la mà. En Tronat quedava fora del seu encalç: acabava d’arribar a la
carena, on inicià el descens sense esperar ningú.
- Mireu! -cridà en Masegat-: En Tronat va a buscar reforços!
Els de Polseguera van assolir la carena. En Masegat baixà de les
espatlles del capità i bramà:
- Comenceu a passar! Jo protegiré la rereguarda!
En Masegat brandà la fletxa amenaçadorament, però com que li
faltava una cama, el seu propi moviment el desequilibrà i caigué per
terra. La seva caiguda arrossegà el capità i la Bufona i tots tres van
acabar estesos. El gruix dels ungulats, amb en Cru i en Bru al
capdavant, es trobava a menys de cinc metres d’ells:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
- Això és el final... -somicà la Bufona.
- Espera que m’aixequi, filla, i ja veuràs com me’ls acabo.
De sobte, un soroll greu, profund i penetrant, els deixà a tots
garratibats. Els ungulats, espaordits amb aquella aparició sonora que
mai havien ni albirat a imaginar, s’enretiraren de la carena talment com
si fossin bèsties edivtades. Els polsegosos es cobriren les orelles amb
les mans i miraren cap a la direcció del so.
Enfilant-se pel vessant de Fort Pistraus, en Pallús Tortell
s’acostava a la carena amb els llavis enganxats a l’enorme tuba.
Avançava amb pas ferm i sostingut; i acalorat i considerablement més
prim, bufava amb totes les seves forces:
- Doooooooooo!!!!!!!!!! Reeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!
I marxant al mateix pas, recoberta d’un finíssim plomissol,
avançava també la gallina. Duia la cresta dreçada, el bec ben alt i la
mirada altiva.

2 comentaris:

  1. Els esbojarrats són els dos coronels, que es pensen que poden fer el què volen i ara se les veuran de tots colors! Els està bé!
    Gràcies!

    ResponSuprimeix

LA DIFUSIÓ DE LA REVOLTA

Des d'aquí pots visualitzar i descarregar-te La revolta de Fort Pistraus, en versió íntegra i il·lustrada.
Pots fer-ne el que vulguis, perquè la seva difusió és LLIURE i GRATUÏTA.
PD: I en el cas que la llegeixis, que vagi de gust!


MES A MES

L'AUTOR

Combinació guanyadora (Premi Goleta i Bergantí 2005), L’illa de Canibàlia (Alfaguara, 2006), En Bernat i la llàntia màgica (Baula, 2006), Formidable! (Bambú, 2007), Helpers (Bambú, 2007), El gran Carles i els seus fills (Oxford, 2008), La petita marmota (Oxford 2008), La nit dels capgrossos (Oxford, 2008), El disc de Newton (Ajuntament de Barcelona, 2008), El pop inquiet (Bambú, 2009), Petita història d’un tovalló groc descolorit (El cep i la nansa, 2010), Neàpolis (Cruïlla, 2011), Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)

Terra Aspra (3i4, 2013)