La llarga serralada d’Ungula separava el país del ungulats dels dominis
de Fort Pistraus. Al vessant d’aquest, tot era pols i figueres de moro. Al
vessant unguleny, tot aigua i ufanor. Els arbres eren espessos en fullatge
i els rius generosos en cabal; i el refilar constant dels ocells que
anunciaven el nou dia donava fe de l’exuberància del paratge. La Bufona,
escortada pel comando de salvatges que l’havia raptada, mirava aquí i
allà amb atenció creixent.
Poc després de descendir de la serralada, van atènyer un poblat de
cabanes de fang. Alguns curiosos observaren la seva arribada. La Bufona
els saludà a la manera majestàtica, però ningú la va correspondre. Els
salvatges la conduïren a la cabana més gran de totes i la van fer entrar.
Ells, però, no hi feren cap, sinó que es dispersaren poblat enllà.
Per la porta entrava una llum escarida. No hi havia cap més
obertura. Un cop es va haver habituat a la foscor de la cabana, la Bufona
descobrí que no estava sola. Enmig de l’estança, assegut damunt del
llom d’un home a quatre grapes, hi havia un indígena magre i baixet.
Anava abillat amb un capell cerimonial guarnit amb motius vegetals que
li accentuava la llargada del rostre. Aquest capell era l’únic signe extern
que el diferenciava de la resta d’ungulats que havia vist fins llavors. Com
ells, vestia tan sols un tapall, que li deixava les cames i el tronc al
descobert.
- ...Bru? -preguntà la Bufona.
- No sóc en Bru -digué l’home assegut-. Sóc en Cru.
- Cru? Quina gràcia! S’assembla molt a Bru, el seu nom. Que hi té
res a veure?
- Sóc el seu pare.
- Per tant, si en Bru és el príncep dels ungulats, vostè és...
- El rei! Veig que estàs ben informada.
- Sí... Encara que si li he de ser franca, mai m’hagués imaginat que
els reis anessin despullats.
En Cru somrigué per sota el nas:
- Típic... Sempre penseu que tot ha de ser com a casa vostra...
- Quan podré veure’l, en Bru?
- Creieu que tothom ha de viure en ciutats -continuà en Cru-, tenir
diners i dormir en matalassos!
- On vol que dormim, sinó?
- A Ungula aprendràs un altre sistema de vida, i l’aprendràs des
de baix! Té -féu el rei mirant la porta-, aquí tenim en Bru.
La Bufona es girà cap a la porta amb les mans damunt del pit. En
Bru havia entrat a la cabana i avançava cap a ells. Era un jove baixet i
fibrós amb uns ulls negres i lluents. Quan va passar pel costat de la
Bufona, aquesta s’adonà que ni feia pudor ni tenia les ungles llargues, i
li dispensà un gran somriure. En Bru la ignorà per complet. Féu una lleu
genuflexió davant del seu pare i es reincorporà de seguida, llest per
rebre’n instruccions.
- Porta-la a l’unguludrumu -digué en Cru, i afegí, per a la Bufona-:
A partir d’ara, nena, consideraràs en Bru com una prolongació de la
meva autoritat i l’obeiràs en tot allò que et mani.
El rei creuà una cama per damunt de l’altra:
- I ara, retireu-vos, que tinc ganes de burxar-me el nas.
- Perdoni, majestat -digué la Bufona-: Abans voldria demanar-li un
petit favor: que li sabria greu segrestar també la meva serventa? Em seria
de molta ajuda, sap?
- Aquí la única serventa seràs tu! -exclamà en Bru de males
maneres-. Corre cap a l’unguludrumu!
En Bru s’abalançà cap a ella amb una mà aixecada. La Bufona,
sorpresa, arrencà a córrer i sortí de la cabana:
- Però què fas? -preguntà tot corrent.
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En veure’ls passar, d’altres ungulats s’afegien per uns moments a
la corredissa, tot cridant enjogassats:
- A l’unguludrumu, a l’unguludrumu!
En Bru féu córrer la Bufona fins a un racó del poblat, on hi van
arribar sols. La Bufona panteixava després de l’esforç:
- Teniu unes maneres... una mica brusques ...de fer la cort, per
aquí...
- Calla i mira -digué en Bru assenyalant més enllà d’ella amb el
mentó-: L’unguludrumu.
L’unguludrumu era un gran cobert fet de branques seques i sense
parets laterals. A sota hi tenia una rècula de poltrones alineades, en les
quals hi jeien tot d’ungulats ociosos i endormiscats. L’única ocupació
aparent que els entretenia era deixar-se créixer les ungles: les tenien tan
extenses que se’ls perllongaven fins molt més enllà dels dits, assolint
llargàries i alçades inaudites. Els metres i metres d’ungles retorçades
s’embullaven entre elles, tot formant estructures enrevessades enmig de
les quals seria molt fàcil quedar-s’hi atrapat.
- És fastigós! -exclamà la Bufona en veure-ho.
- Ah, sí? -saltà en Bru- Doncs vés-t’hi acostumant, perquè t’hi
passaràs tot el dia!
- Què?
- El que has sentit. T’ocuparàs de donar-los aigua i de péixer-los el
menjar. No veus que amb aquestes ungles no es poden valdre per ells
mateixos?
- Com? Però que no havíem de festejar, tu i jo?
- De què parles? Ni tan sols sé què vol dir, festejar.
- Doncs... fer manetes, donar-nos petons d’amagades...
- Petonejar-me amb tu? Mai! A més a més, sóc casat.
- Però... jo em pensava que eres un príncep solter!
- Bla, bla, bla! Vinga passa cap dins!
- No! -cridà- No vull caminar enmig d’aquestes ungles!
- Doncs a menys que sàpigues volar, no tens cap altra opció.
La Bufona protestà entre sanglots:
- M’escaparé...
- Que t’ho creguis!
D’una empenta, en Bru la llençà sota el cobert. La Bufona caigué
per terra. El contacte de les ungles amb el seu cos l’estremí. S’aixecà
esverada per apartar-se’n, però l’únic que aconseguí fou enredar-s’hi
encara més.
- Socors!
- Hu, hu, hu! -rigué en Bru tot marxant.
- Espera, no te’n vagis!
- Oi tant, si me’n vaig. No m’agrada gens estar per aquí!
En Bru s’allunyà definitivament. La Bufona se sacsejà amb totes
les seves forces. Com a resultat, els filaments d’ungles se li enroscaren
fins embrollar-la gairebé del tot.
-No! No! -cridà.
Però com més es movia, més atrapada estava.
Entrades
